Mots segrestats

Res d’aquella nit ensopida feia sospitar a Hhh el que estava a punt de succeir al magatzem de llengües mortes del continent. Hhh treballava allà com a guarda de seguretat des de feia dos anys i mig i encara no havia esbrinat la raó de ser del magatzem ni les tasques concretes de la seva feina. Estaven molt ben especificades al seu contracte, però era mig analfabet i, segons semblava, aquella característica havia seduït enormement els seus caps.

Pel que havia anat deduint durant successives passejades nocturnes, al magatzem, una quadrícula de passadissos estrets vorejats de llargs prestatges i il·luminats per bombetes de poc voltatge, hi havia lletres, paraules, fulls de diccionari arrencats, idiomes sencers i fins i tot alfabets que estaven classificats en caixes o apilonats enmig de la pols. A Hhh li havien dit que totes aquelles antiguitats les havien portades de llocs dispars perquè eren mortes. “Les llengües no moren així com així si ningú no les ha assassinades!”, escridassava a Hhh el seu pare, que sabia llegir una mica més que ell.

Totes aquelles lletres entremaliades, aquelles paraules rebels i aquells idiomes orgullosos que estaven empresonats passaven la nit xiuxiuejant i fent xerrameca. No era d’estranyar que les llengües tinguessin moltes coses a dir-se, pensava Hhh, i per això omplien el magatzem amb un murmuri semblant al de les esglésies.

Hhh s’havia adonat que des de feia uns dies, quan havien arribat alguns carregaments amb paraules de llengües minoritàries, les converses al llarg d’aquell geriàtric de paraules s’havien animat. Però mai res li hauria fet sospitar el que va acabar passant. Les vocals, les lletres més atrevides, van ser les primers a sortir de les caixes, seguides de prop per les consonants. Juntes van obrir vitrines, van bolcar capses i van trencar cadenats perquè els honorables símbols de l’alfabet fenici, acompanyats per les paraules de l’esperanto i pels idiomes que havien quedat gairebé en l’oblit, sortissin de les seves cel·les tot espolsant-se la pols malhumorats.

Quan Hhh va haver descobert aquell moviment, ja era eixordador el soroll de totes aquelles llengües i lletres que es pronunciaven a elles mateixes o recitaven poemes. Hhh va resultar totalment negligent a l’hora d’evitar que aquella munió de cridaneres fugís en estampida del magatzem per tornar a les seves terres i aconseguir que les converses dels seus ciutadans es poguessin reprendre: l’enamorat tartamut va poder declarar-se, per fi; el polític va trobar els mots justos per pronunciar el seu discurs, i el concursant va dir, orgullós, la paraula que havia tingut tant de temps a la punta de la llengua.