Em dic Robert Sendra Ramos. Sóc periodista, escriptor, assessor de comunicació i començaré aquesta història pel final: he fet realitat el meu somni.
A vegades el dia a dia fa que no en sigui conscient, però si pujo a un turó de la consciència per mirar-m’ho tot amb perspectiva, resulta que sí, que puc estar content.
He aconseguit fer de l’escriptura la meva vida.
Vaig decidir que aquest era el meu objectiu quan tenia catorze anys i vaig calcular que estudiar periodisme seria la forma més realista de guanyar-me la vida amb les lletres. Va ser una bona decisió: en els darrers catorze anys he treballat a ràdios, diaris, agències de comunicació i portals web escrivint sense parar centenars d’articles, de notes de premsa, d’entrevistes, de continguts web, de guions…
Però d’una forma més inconscient, la vocació d’escriure va començar molt abans, quan de petit projectava en el passadís de casa o al pati de l’escola batalles èpiques, espadatxins imaginaris, curses per laberints impossibles.
Jo corria i movia els braços de dalt a baix, i girava sobre mi mateix per esquivar o per enfrontar-me a totes aquelles històries imaginàries. Feia sorolls amb la boca per reproduir explosions, rugits i xiulets. Eren els meus efectes especials.
Què fas ballant?, es va interessar un dia un company de l’escola quan em va veure fent aquells moviments. Jo em vaig morir de vergonya; encara em puc notar les galtes enceses. Però que potser podia reprimir tots els personatges que em rondaven pel cap? Vaig seguir “ballant” amb les històries i a casa vam batejar aquelles aventures de passadís i de pati d’escola amb el terme de “fer el Quijote”.
Doncs bé, amb 31 anys, confesso que segueixo fent el Quijote.
I tant de bo no s’ensorrin mai els molins de vent.
Crec que escric perquè les lletres són la forma més barata, realista i tècnicament assequible de fer realitat els habitants de la imaginació. Les pel·lícules de cinema són massa costoses en tots els sentits.
Viure escrivint em dona capes de vida: quan faig alguna activitat o visc una experiència i sé que després n’hauré d’escriure alguna cosa, hi poso els cinc sentits, atent als petits detalls que puguin insuflar-li vida a l’escrit.
Alhora, he descobert les funcions inesgotables que té un bon text: informar, entretenir, emocionar, convèncer, donar veu a les persones o marques que tenen una història per explicar, divulgar i, sobretot, somiar i fer realitat els somnis.
Per més que Netflix o els videojocs ens facin creure que les paraules tenen els dies comptats, tots els somnis, els projectes, les sèries i els videojocs neixen escrits en un paper.
Mentre tinguem un llapis i un paper, podrem seguir creant històries. I què seríem sense històries?
Com he dit, he començat la meva història pel final. Però tot final és també un inici, i m’agradaria que aquest l’escrivíssim junts.
Et vull donar la benvinguda al meu blog personal i literari (com si les dues coses es puguessin destriar), on les bones històries s’escapen dels llibres i es converteixen en l’excusa perfecte per parlar de tot.
A La Forma dels Núvols parlarem de viure escrivint, de llibres, de periodisme i, és clar, ens explicarem històries.
T’hi apuntes?