6 lliçons de ‘Zen en l’art d’escriure’ per explicar històries d’una forma vibrant i apassionada
Per què escrius? Per què escrius si escriure no està de moda en un món audiovisual i digital, si és un acte solitari i desagraït, si no et permetrà guanyar-te la vida, si mai ho faràs millor que els grans mestres? Aquesta és una pregunta verinosa, directa a la jugular, que tots els escriptors novells ens fem alguna vegada, tret que abans ens la faci algun amic amb curiositat antropològica. I moltes vegades ens quedem amb la paraula a la boca, sense saber què respondre d’una forma que sembli intel·ligent, que indiqui que, almenys, tenim cert talent a l’hora d’expressar-nos. Normalment, la nostra erudita resposta es limita a monosíl·labs ofegats, un canvi radical de tema de conversa o vaguetats que desperten badalls gairebé a l’instant.
Per sort, Zen en l’art d’escriure, de Ray Bradbury, constitueix una resposta meravellosa a la pregunta maleïda de per què escrius?
Escrivim, senzillament, perquè escriure és viure.
Zen en l’art d’escriure és un llibre d’autoajuda balsàmic per a autors desmotivats o afectats per la síndrome de l’impostor. És un electroxoc per a escriptors que llangueixen de desmotivació a la Unitat de Cures Intensives.

No es tracta d’un manual amb tècniques narratives, d’estructura o de creació de personatges, sinó que és, simplement, un Big Bang capaç de posar en òrbita de nou el teu univers literari. És una bona dosi d’aire per reconciliar-te amb aquest ofici sense benefici. Els seus onze assajos són vibrants.
Una petita mostra:
«Si no escrivís tots els dies, un acumularia verí i començaria a morir, o sortiria de polleguera, o les dues coses. Un ha de mantenir-se borratxo d’escriptura perquè la realitat no el destrueixi».
Zen en l’art d’escriure, de Ray Bradbury
En el meu cas personal, he de reconèixer que l’escriptura d’una novel·la (Vall d’Ombres, que llançaré en els propers mesos) ha suposat un fort impacte per a mi. Acostumat com estava a deixar-me portar en un moment d’inspiració durant el cap de setmana o abans d’anar a dormir, enllaçant idees de forma arrauxada i escrivint contes que després em dedicava a polir, he de reconèixer que l’enorme constància que exigeix escriure una novel·la m’ha provocat més d’una frustració.
- Frustració perquè he passat quatre anys amb els mateixos personatges, i ja se sap que la convivència porta als frecs i al desgast d’una relació.
- Frustració perquè, si l’escriptura creativa és art i dóna regna solta a la teva imaginació, l’escriptura d’una novel·la també té molt d’arquitectures, de construir els fonaments, de muntar les bastides. No és gens fàcil conjugar aquests dos mons enfrontats. No representava que l’escriptor havia de ser un artista?! Muntar bastides és un art?!
- Frustració perquè creia tenir tota la trama ben lligada sobre el paper, però quan els personatges començaven a interpretar els papers i les situacions que els havia indicat, resulta que m’estampaven a la cara les incoherències i llacunes del meu propi argument. Què dur és acceptar la inconsistència de la teva pròpia trama!
Per tot això, Zen en l’art d’escriure m’ha ajudat a retrobar-me amb el motiu definitiu pel qual escric: la pulsió irracional que t’empeny a fer les coses sense calcular-ne estratègies ni beneficis.
Escrius perquè no fer-ho faria pitjor la teva vida. Tan senzill com això.
6 lliçons de Ray Bradbury a Zen en l’art d’escriure
D’entre totes les idees febrils de Ray Bradbury sobre l’acte d’escriure, he rescatat les sis cites de Zen en l’art d’escriure que més han remogut la meva consciència creativa i que, espero, facin el mateix amb la teva.

1. Escriure amb entusiasme
«Si un escriu sense arpa, sense entusiasme, sense amor, sense divertir-se, únicament és escriptor a mig fer. Significa que té un ull tan ocupat en el mercat comercial, o una orella tan posada en els cercles d’avantguarda, que no està sent un mateix. Ni tan sols es coneix. Ja que el primer deure d’un escriptor és l’efusió: ser una criatura de febres i arravataments»
‘Zen en l’art d’escriure’, de Ray Bradbury
Sembla obvi, veritat? Tota obra artística ha de moure’s pels batecs del seu creador, parlar d’allò que més li preocupa, expressar-se amb l’argot de les seves entranyes. És tan fàcil com màgic. Sembla evident que, si algú no té res a dir, no sentirà la necessitat de situar-se enfront d’una pantalla en blanc per escriure durant hores. Tal com confessa Ray Bradbury a Zen en l’art d’escriure, «escric totes les meves novel·les i contes, com han vist, en un doll de passió deliciosa».
No obstant això, per desgràcia, avui dia hi ha molts factors que també ens influeixen i que no tenen res a veure amb l’escriptura. Per exemple, el fet de dirigir-nos a un públic objectiu delimitat per adaptar-nos a les seves expectatives, o d’emmotllar-nos a un gènere que té bona repercussió, o de fer el que és políticament correcte, o d’obeir els decàlegs i manuals d’escriptura creativa.
Tota aquesta (a la meva manera de veure) antiliteratura, fa que els nostres textos siguin cada vegada més orientats a la venda i més socialment acceptables i etiquetables a les categories d’Amazon, però menys diferents els uns dels altres i menys sincers. De debò que el que ens mou a escriure és satisfer un públic objectiu? On ha quedat el foc intern que ens mantenia hores i hores copejant un teclat per arrencar-nos de dins les paraules que ens corcaven?
2. Seguim sent nens
«Una bona idea hauria de preocupar-nos com ens preocupa un gos. No és el millor portar-la a la tomba a força de preocupació, asfixiar-la amb intel·lecte, dormir-la amb pontificacions, matar-la amb un miler de d’anàlisis. Seguim sent nens, i no infantils en la nostra visió 20-20, i prenguem prestats els telescopis, coets o catifes màgiques que necessitem per llançar-nos cap als miracles de la física i dels somnis»
‘Zen en l’art d’escriure’, de Ray Bradbury
Crear pel simple plaer de crear. No és això ser nen? Per això, hem de reivindicar l’hemisferi dret, el que se salta les normes, el que va més enllà de la raó i del palpable i material, el que busca la cara oculta de les coses, el que imagina, crea i innova. El que detecta mil aventures en una simple caixa de cartró.
3. Calorós avui, refrescant demà
«La història de cada conte, llavors, hauria de llegir-se gairebé com un informe meteorològic: calorós avui, refrescant demà. Avui a la tarda incendiï vostè la casa. Demà aboqui freda aigua crítica sobre les brases ardents. Per tallar i reescriure ja hi haurà temps demà. Avui, esclati, faci’s trossos, desintegri’s!»
‘Zen en l’art d’escriure’, de Ray Bradbury
De vegades som tan autocrítics, tenim tan interioritzades les lliçons que hem après en els tallers d’escriptura, que anul·lem la nostra pròpia naturalesa. Per això, aquest consell de Ray Bradbury a Zen en l’art d’escriure és un dels meus preferits. D’alguna forma, és el contrapès que em situa en el fràgil equilibri entre la tècnica dels cursos d’escriptura creativa i el que sóc jo com a persona i com a creador.
Passada la tempesta creativa, sempre hi haurà temps per rescatar, d’entre les restes del naufragi, una història amb cara i ulls.
4. Practicar l’escriptura per no frenar ni distorsionar la Musa
«Escriurà vostè mil paraules al dia durant deu o vint anys a fi de modelar-la, aprenent gramàtica i l’art de la composició fins que s’incorporin a l’Inconscient sense frenar ni distorsionar la Musa»
‘Zen en l’art d’escriure’, de Ray Bradbury
Ray Bradbury considerava que hi ha una forma de deixar que la Musa i l’inconscient assimilin, d’una forma no limitant, les normes gramaticals i d’estructura: aquesta forma es diu pràctica. En aquest sentit, et sona el repte d’escriptura Ray Bradbury? Consisteix (agafa’t fort) a escriure 52 relats a l’any, un per setmana. L’autor de Fahrenheit 451 i de Cròniques marcianes considerava que era impossible escriure més de mig centenar de relats dolents, per la qual cosa confiava en la quantitat perquè la qualitat aflorés.
5. L’únic fracàs és detenir-se
«Fracassar és rendir-se. Però un està enmig d’un procés mòbil. Llavors no hi ha res que fracassi. Tot continua. S’ha fet el treball. Si està bé, un aprèn. Si està malament, aprèn encara més. L’únic fracàs és detenir-se. No treballar és apagar-se, endurir-se, posar-se nerviós; no treballar fa malbé el procés creatiu»
‘Zen en l’art d’escriure’, de Ray Bradbury
Que s’aprèn dels fracassos, així com dels textos sense una veritat pròpia que no desperten ni emocions ni intrigues, és un fet demostrat. Per tant, val la pena que ens concedim un bon terreny per córrer i ensopegar, conscients que les cicatrius són una inversió de futur.
Fa poc llegia un article sobre vendes que tractava de tranquil·litzar els comercials que havien de fer trucades a porta freda i que topaven amb la indiferència absoluta de molts interlocutors (per anomenar d’alguna manera les persones penjadores de telèfon que sempre tenen pressa). L’article argumentava que, segons les estadístiques, era necessari fer un nombre determinat de trucades per aconseguir un client potencial. Per tant, no quedava una altra que anar acumulant nos per posar els esglaons cap a un sí. Qüestió d’estadística.
Potser és el mateix que ens intentava dir Ray Bradbury: escriure molts relats dolents és imprescindible per escriure un bon conte. Aquesta idea ens dóna una mica de tranquil·litat als autors novells que ens frustrem si la nostra primera novel·la no és tan bona com desitjaríem perquè pensem que llavors ja no servim per a aquest ofici endiablat.
6. La trama arriba després dels fets
«La Trama no és cap altra cosa que les petjades que queden a la neu quan els personatges ja han marxat rumb a destinacions increïbles. La Trama es descobreix després dels fets, no abans. No pot precedir l’acció. És el diagrama que queda quan l’acció s’ha esgotat. La Trama no hauria de ser res més. El desig humà lliure, a la carrera, que aconsegueix una meta. No pot ser mecànica. Només pot ser dinàmica»
‘Zen en l’art d’escriure’, de Ray Bradbury
Amb aquesta genialitat resol Ray Bradbury la famosa disjuntiva entre dir i mostrar, entre filosofar i actuar, entre retòrica i tensió. Una història neix de personatges apassionats que lluiten amb tots els seus recursos i evolucionen amb tal d’aconseguir els seus objectius, i dels fets que això comporta. La trama és el rastre que deixen tots aquests esdeveniments que anem mostrant. Per contra, la trama no pot ser una explicació teòrica i distant del que anhelen els personatges, ja que llavors la implicació del lector en la història és menor.
Aquestes són només algunes de les múltiples reflexions que vaig subratllar de Zen en l’art d’escriure, de Ray Bradbury, un llibre imprescindible i molt inspirador per a tot amant de l’escriptura o de la creació artística. Si vols que escrigui la segona part de l’article amb altres reflexions de Bradbury, només has de demanar-m’ho a l’apartat de comentaris.
[…] té molt clar el que vol i res que empitjori o que es desviï d’aquella idea li servirà. Un punt de bogeria i d’alliberament a l’hora d’escriure pot ser una mina de solucions […]