
«VOLVO, the day after». Quadre de Xavier Rodés que inspira aquest relat. http://cargocollective.com/xavierrodes
El dia que la Samantha Goodwind es va decidir per recuperar el cognom de soltera i abandonar la llar del carrer Victòria, el locutor de la NBC recomanava des dels primers raigs de sol que ningú agafés el cotxe aquell gèlid matí de febrer si no era estrictament necessari. “… Pot ser altament perillós”, va deixar de sentir la Samantha mentre feia un petó al Kevin i li remenava els cabells per últim cop. N’estava tant, del pare, aquell nen de crostes constants als genolls. Vés a saber si la recordaria a ella una dècada més tard, es va lamentar. Abans d’abandonar la casa per sempre més, va encendre un fogó per escalfar la tetera.
Com cada matí des de feia 7 anys, al senyor Thompson el va despertar el confortable xiulet de la tetera. Era el seu gall matutí particular que li anunciava una nova jornada a la concessionària de cotxes. De camí cap al lavabo, li va estranyar que el nen seguís dormint i fes tard a l’escola.
– Samy?
Cap resposta. Només aleshores es va adonar que l’armari de l’habitació estava obert i d’allà fugien sostenidors, vestits de gala i rebeques de la Samantha. La maleta havia desaparegut. Tampoc no hi eren les cartes que la Samantha intercanviava, ella pensava que en secret, amb un ridícul i innocent amor de la universitat. Un escriptor mort de gana. El senyor Thompson va córrer cap al garatge i va descobrir que la Samantha s’havia endut el Volvo blau. “Amb la que està caient…”.
Es recordarà de mi? Això si el trobo… Vés a saber si manté la mateixa adreça. Si més no, els propietaris em sabran dir on viu ara en Frank. Com si Nova York fos una capsa de sabates. Ets patètica Samantha. Torna a casa, torna a casa. Mira la que està caient.
Però mentre s’ho repetia una vegada i una altra, la Samantha no deixava de pitjar l’accelerador amb més força. De sobte, va notar com el cotxe s’enfonsava i ella perdia el control del volant mentre la neu i el fang impactaven contra la lluna. El cotxe es va embarrancar.
Era el Volvo blau. Per fi! El senyor Thompson es va fregar la cara congestionada després de tantes hores en vetlla i va sortir esperitat de l’Audi. L’alè del fred havia pintat d’un blanc inexpugnable les finestres. En obrir la porta, cap rastre de vida semblava existir en l’interior glacial del vehicle. Samantha! Llavis morats, cara de marbre, ulls sense ànima. Una bola de ràbia va pujar pel coll del senyor Thompson i el va fer tremolar de forma incontrolada. Va tancar la porta del cotxe i va notar com el fred acumulat el devorava per dintre i li gelava la llàgrima que havia vesat.
Bufff! Nen, quina força té aquest relat!
Bonica!! Moltes gràcies com sempre, no te’n perds ni un! És una sort que siguis una de les meves 3 lectores i mitja 😛 Petons!