Vint-i-cinc anys de pau

Veient l’ombra allargada de l’Antonio i el seu gos avançant per les pastures camí de la carretera, hom hauria dit que el vell Zalamero havia recobrat les forces i que un centelleig havia tornat a encendre els seus ulls foscos com l’eben. Però el poder de l’ombra de l’Antonio era només una concessió del sol que llanguia i projectava tot de formes punxegudes al peu del mont Carceu. Avançava amb passos curts i costosos, sostenint el pes d’una gepa alimentada per la pena. El seu fidel pastor va parar per recobrar forces. Amb setze anys, la seva musculatura ja no era la que havia mantingut a ratlla el ramat d’ovelles i una artrosis li feia arrossegar les potes de darrera. Amb un curiós gest de coqueteria, el gos raquític va seure calmosament i va llepar-se les potes. El vell Antonio l’esperava repenjat al seu bastó mentre murmurava alguna cosa inintel·ligible. Mastegava paraules en lleonès sabent que ningú no l’escoltava, paraules que es perdien per la comarca de Babia, però ell les pronunciava igualment com ho havia fet des de feia un quart de segle, cada cop que emprenia aquell camí agrest sortint de Piedrafita. Era l’any 1964. 25 anys de pau. 25 anys de vencedors. I de vençuts.

Amo i gos es van creuar la mirada per entendre’s com només dos companys de viatge sumits en un silenci perpetu aconsegueixen fer. Els ulls de l’Antonio estaven envoltats d’una pell aspra i esquerdada pel fred intens que baixava des del Port de Somiedo a congelar ossos i esperits. Els ulls de l’animal eren tot el que li quedava al pobre gos, de forma que els obria al límit per demanar menjar, carícies i perdó. Però l’Antonio no li donava res de tot allò. Va seguir murmurant i va tornar a caminar. El gos va aixecar-se pesadament per acompanyar-lo.

Van arribar al voral de la carretera que portava a Ponferrada. L’Antonio va deixar caure tot el seu pes sobre una pedra que ja portava el seu nom i el gos també va descansar guardant una distància prudencial. L’Antonio escrutava l’horitzó retallat per la serralada atent a qualsevol soroll per petit que fos, però l’horitzó només li tornava el xiulet del vent agitant les herbes i la simfonia remota de les campanes que tentinejaven al coll de les vaques. Eren els sons del silenci i ell s’hi submergia intentant detectar el brogit de la camioneta que es va endur el seu fill aquella nit d’estiu del 36 entre insults i dispars a l’aire. El vell Zalamero seguia murmurant el nom de Tomás amb un fil de veu que mai obtenia resposta.