Un dia com avui

Que la història és un company indispensable en el viatge cap al futur que es diu present i que ens serveix per comprendre qui som, d’on venim i què volem ser és una afirmació que està més o menys acceptada i que explica la importància d’alguns moviments com el de la recuperació de la memòria històrica. En els últims dies, a més, he trobat dos exemples en el terreny de la ficció que vénen a asseverar aquest lligam fortíssim entre l’ahir i l’avui. El primer és un llibre de Tracy Chevalier anomenat El blau virginal (La Magrana) que explica dues històries en paral·lel que tenen lloc a França: una es desenvolupa a l’actualitat i presenta a Ella, una llevadora nord-americana que s’instal·la a Europa per acompanyar el seu marit arquitecte i intenta integrar-se i arrelar a la seva nova terra; mentre que l’altra succeeix al segle XVII, en plena confrontació entre el catolicisme i el protestantisme, on una dona, la Isabelle, també busca l’acceptació de la seva forma de ser, ja que, per començar, ha d’amagar-se uns cabells vermells plens de vivacitat. Les dues històries estan finament unides per un parentesc llunyà entre les dues protagonistes, per la voluntat d’ambdues de ser acceptades en situacions molt diferents i per un color blau que Ella descobreix en somnis i que Isabelle contempla en un vestit prohibit per la intolerància religiosa.

La segona obra on hi ha un diàleg interessant entre el passat i el present és También la lluvia (Icíar Bollaín), una de les pel·lícules espanyoles que tenen més oportunitats de triomfar als Goya d’aquest any, amb 13 nominacions (entre elles, la de millor pel·lícula, directora, actor protagonista i guió original). Competirà amb Balada triste de trompeta (15 nominacions), Pa negre (14) i Buried (10) per reeixir a la gala que tindrà lloc el pròxim 13 de febrer.

El llargmetratge presenta un equip de cinema espanyol encapçalat per Gael García Bernal (que fa de director inestable) i Luis Tosar (un productor resolutiu i decidit) que l’any 2000 arriba a Bolívia per rodar una pel·lícula força pretensiosa sobre la relació entre els colons espanyols i els habitants nadius després del descobriment d’Amèrica. D’on treu més petroli la pel·lícula és de l‘interessant connexió que s’estableix entre l’explotació d’Amèrica al segle XVI per part de la Corona Espanyola i del conflicte pel control d’un bé tan bàsic com l’aigua (yaku) que esclata a Cochabamba, justament el lloc on s’està duent a terme el rodatge de la pel·lícula. Aquests enfrontaments es basen en els fets reals coneguts com a Guerra de l’aigua que van tenir lloc quan el govern bolivià va intentar privatitzar el subministrament d’aquest bé a la població de Cochabamba. Amb 500 anys de distància entre els dos enfrontaments que s’expliquen, varien els protagonistes, els escenaris i els mòbils, però la pel·lícula de Bollaín posa de relleu que segueixen vigents les injustícies, les contradiccions, el paper entre còmplice i ingenu dels països occidentals i, sobretot, i aquest és un dels punts optimistes i encoratjadors de la pel·lícula, la lluita i la dignitat. Així doncs, la història torna veloç cap al present com si fos conduïda per un efecte boomerang.