Seràs astronauta

– Ho sento molt, de debò. Quan en Pepet m’ho va confessar, no m’ho podia creure–va lamentar-se la professora Magdalena amb el rictus sever i les ulleres col·locades a la punta del nas.

La inesperada notícia els havia esborrat el color de la cara a la senyora Gisela Casamitjana i el seu espòs, el senyor Esteve Palau, que eren els pares del nen. A la mestra li costava dissimular la gravetat de la situació. Ningú no estava preparat perquè el seu fill de deu anys volgués ser comptable en comptes d’astronauta, policia o pirata, com havien anhelat milers de generacions de nens al llarg de la història, però calia afrontar el problema. Encara podien ser-hi a temps.

La Gisela era una hàbil pilot d’avions, i l’Esteve, un bomber avesat a rescatar nens d’edificis en flames, de manera que els treia la son que l’avorrida vocació del seu fill passés per dedicar la vida als números, que són sempre els mateixos.

Tan aviat com van conèixer la notícia, van amagar-li qualsevol aparell que semblés una calculadora, però en Pepet duia amagada al fons de la motxilla una màquina molt senzilla que havia guanyat a la fira del poble. A l’hora del pati, s’allunyava de les futures gimnastes que feien voltes senceres als gronxadors i dels futurs arquitectes que jugaven amb la sorra i es tancava al lavabo per fer anar la seva calculadora de grans tecles d’amagat de tothom. No hi havia cosa que el fes més feliç que fer balanços de pagament d’empreses imaginàries.

Els seus pares, però, encara tenien un as a la màniga per reconduir-lo cap al bon camí. Pel seu aniversari, li van organitzar una festa sorpresa a la qual va acudir tota la família. Van parar una llarga taula al menjador amb tiberi per a tots els gustos. Després que arribés el pastís i que en Pepet bufés onze espelmes, a algú se li va acudir la clàssica pregunta de tots els adults:

– I tu què vols ser de gran, Pepet?

En Pepet, que era molt esquifit en comparació dels seus familiars, va respondre amb temor, després de les conseqüències que havia tingut el seu darrer acte de sinceritat.

– Vull ser comptable.

La notícia també va arribar com una gerra d’aigua freda en una família formada per un cosí que era futbolista professional, un tiet escriptor, una tieta arqueòloga, tota una branca genealògica d’actors, un avi domador de lleons i una àvia que llegia les cartes del Tarot.

– Comptable?! –van esclatar tots a l’una.

Per relaxar els ànims, el senyor Esteve va retirar la cortina que donava al pati del darrere. A l’altra banda de la finestra, hi havia un paquet enorme, de forma allargada, que superava el més gran dels edificis de la ciutat. L’Esteve i la Gisela van empentar en Pepet cap al pati entre somriures.

– Va, obre’l! No tens ganes de saber què és? –va animar-lo l’Esteve.

Com sol passar amb la majoria de regals de 100 metres d’alçada, la família Palau va trigar prop de dues hores a desembolicar aquell paquet. Només aleshores va sortir a la llum un coet preciós, amb totes les tecnologies d’última generació incorporades a la seva estructura blanca i vermella. Era el regal perfecte perquè en Pepet entrés en raó i li agradés la possibilitat de ser astronauta.

En Pepet sempre havia vist a les pel·lícules que les naus espacials estaven plenes de màquines amb botons semblants als de les calculadores, o sigui que va acceptar el regal encantat. Al dia següent ja s’enlairava tot sol cap a l’espai amb la seva joguina gegant mentre a terra, els Palau s’eixugaven orgullosos les llàgrimes dels ulls.

En Pepet va travessar l’atmosfera i, de cap per avall a causa de la manca de gravetat, va reconèixer alguns planetes del Sistema Solar. Després va sortir al Braç d’Orió i, uns mesos més tard, va decidir aterrar a un planeta que de lluny li havia semblat prou agradable per estirar les cames. Va tenir la mala sort d’aterrar al fons d’un cràter gegant i, quan va sortir alleugerit de poder tornar a tocar de peus a terra, va descobrir que les parets del cràter estaven guixades amb milers de gargots que semblaven números. De fet, eren operacions matemàtiques plenes d’errors, així que va agafar una pedra del terra i va ratllar els resultats per escriure-hi a sobre les solucions correctes.

De sobte va sentir com s’apropaven unes veus agudes i va córrer a amagar-se darrera d’una roca. En Pepet va veure que d’un forat del cràter sortien riuades de petits alienígenes que semblaven ossets de peluix plens de pols. La tribu es va sorprendre per l’arribada al seu planeta d’una nau espacial, però encara va quedar més sobtada per les noves guixades que hi havia a la seva paret. En Pepet ja es veia mort mentre el qui semblava el cap de la tribu examinava els números nous. Uns minuts més tard, tots els ossets de peluix van començar a cantar i a saltironar d’alegria.

En un d’aquells salts, un osset de color blau va descobrir en Pepet rere la roca i el va assenyalar amb el dit. Tota la tribu va anar a agafar-lo pels braços i les cames per portar-lo davant del cap del grup, coronat amb fulles de plataner.

– Vostè ha corregit aquestes operacions? –va preguntar el rei dels ossos amb un català sorprenentment acurat.

– És que de gran vull ser comptable.

– Nosaltres som molt dolents pels comptes. La nostra empresa de confitures estava en risc de suspensió de pagaments, però amb la seva aportació, podrem tirar endavant un any més!

Les celebracions van durar uns quants dies i en Pepet va sentir-se més a gust que mai. A l’hora de recollir, els ossets li van proposar que es quedés a treballar amb ells com a comptable. Perquè no pogués negar-s’hi, ja havien desmuntat el coet amb el qual havia arribat al planeta.

Robert Sendra Ramos

Juliol del 2011