Sempre ens quedarà ‘The Newsroom’

Si la sèrie ‘Periodistas’ protagonitzada per José Coronado va poder despertar un cert interès, i fins i tot vocació, per la professió periodística ja fa més d’una dècada, ‘The Newsroom’ provoca sentiments contraposats a les persones que hem estudiat la carrera i portem més o menys anys al mercat laboral. La sèrie emesa per la cadena nord-americana HBO i creada pel prestigiós guionista Aaron Sorkin que està traient a la llum els capítols de la seva segona temporada provoca sensacions d’entusiasme («sí, això és el que m’havien explicat que era el periodisme!»), desconcert («com poden tenir aquesta capacitat constant d’olorar la notícia, de mantenir l’esperit crític, de trobar fonts qualificades, d’interpretar els fets, etc.?»), frustració («no, això no és el que faig jo») i tristor («quants periodistes estan fent això i amb aquesta honestedat en el nostre entorn mediàtic?»).

Des que vaig començar a veure aquesta sèrie vaig pensar que ‘The Newsroom’ era una mena de reserva en la qual emmirallar-se per recordar el que és o hauria de ser el periodisme i que podia substituir unes quantes assignatures de la carrera. La sèrie explica la història d’un equip informatiu de la cadena ACN dirigit pel prestigiós presentador dirigit per Will McAvoy, interpretat per un Jeff Daniels sublim. Amb un posat tot sovint impertinent, els seus comentaris dins i fora d’antena són punxants, molestos, crítics i extremadament irònics. Tot i autodeclarar-se republicà, no dubta a denunciar com l’ala més extremista del partit, el Tea Party, s’està apoderant de les regnes. Tot sovint, a Espanya coneixem a priori el relat de la realitat que farà un determinat periodista en funció del seu carnet de partit. Aquesta lògica, repetida de forma incansable i contagiada a molts mitjans, acaba fent minvar la credibilitat del periodisme, la segona professió menys valorada a Espanya, només per darrere dels jutges, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques.

‘The Newsroom’ narra com aquest equip de periodistes realitza la cobertura informativa d’esdeveniments reals com l’eclosió del tea party, la campanya presidencial, l’abocament de cru de BP al Golf de Mèxic, l’assassinat de Bin Laden, etc. Al costat d’això, i per allunyar-se d’una idea fictícia en què els periodistes són els grans xamans de la caverna que constitueix la realitat, també apareixen les pressions, els conflictes d’interessos, l’autocensura, les ordres que vénen des de dalt, les inseguretats professionals, etc. No obstant això, l’honestedat professional sempre acaba primant per sobre de la resta de factors.

A més de l’admiració que desperta aquesta forma d’entendre el periodisme com un bé necessari per a les societats democràtiques, també són dignes d’incorporar a la vida real dels periodistes els diàlegs picats marca de la casa que Aaron Sorkin posa en boca dels personatges. Són diàlegs densos, ràpids, fulminants, plens d’humor, enginyosos, que no deixen respirar ni als personatges ni al pobre espectador, més encara si ha de llegir subtítols a més velocitat que la lletra petita dels anuncis. Per desgràcia, seria inassolible adquirir una destresa així de gran a l’hora de fer servir la parla: seria difícil trobar coses tan interessants a transmetre i, si aquestes existissin, les idees quedarien apilonades a la punta de la llengua, provocant embarbussaments i quequeigs que no semblarien tan intel·ligents com les converses ideades per Aaron Sorkin. En el millor dels casos, si el nostre interlocutor resultés un mestre de les paraules i arribés a pronunciar frases cèlebres amb el nivell de celeritat desitjat, ens veuríem obligats a demanar «sisplau, ho pots repetir?».

Per desgràcia, els diàlegs d’Aaron Sorkin i el periodisme d’Aaron Sorkin només són una bonica ficció.