“Encara ara, als meus noranta-quatre anys, considero que la meva vida autèntica, aquella amb la qual em sento plenament identificat, la que hauria volgut viure, fou la que vaig tenir durant els meus primers dinou anys. La resta ha estat sobreviure i adaptar-se a les circumstàncies”. Així tanca el llibre de memòries “De la utopia al camp de concentració” Ramon Arau, soldat anarquista de la lleva del biberó que, en els anys de la República, va ser alumne d’un modern sistema educatiu democràtic que s’esfondraria durant la Guerra Civil i el Franquisme: l’Institut-Escola. Quan tenia 16 anys, les forces nacionals s’alçaven contra la República. Quan en tenia 19, ingressava com a presoner al camp de concentració de Deusto, com a presoner del nou règim.
Ramon Arau va començar a escriure les seves memòries als 80 anys. La seva escriptura és àgil i fresca, i combina les experiències personals d’aquella Barcelona revolucionària del 1936 que no dubta a criticar amb una recerca que tan aviat pretén citar George Orwell parlant dels Fets de Maig del 37 com posar noms propis a dirigents militars que van dirigir la cruenta batalla de l’Ebre. Als 94 anys que té ara, ha vist les seves memòries publicades per Viena Edicions. En la publicació del llibre hi ha tingut molt a veure el psicopedagog i historiador de Sant Quirze del Vallès, Salvador Domènech.
Membre del GIHSQ (Grup d’Investigació Històrica de Sant Quirze), Domènech és un rescatador d’històries. Des dels 18 anys que es dedica a la recerca i ja ha rescatat les experiències des de la República fins la postguerra d’Encarnació Martorell en una trilogia literària. “Haig d’honorar aquesta gent. Cadascú, des del seu àmbit, ha d’anar a buscar la gent gran i fer tasca per recuperar la memòria històrica. Fa cent anys, els avis eren valorats perquè tenien memòria i saviesa”, defensa. Domènech ha escrit una dotzena de llibres i els seus articles s’han pogut llegir a “Sàpiens” o “Avenç”.
Amb motiu del llibre “Els alumnes de la Generalitat” (2009), el segon que dedicava a l’Institut-Escola, temàtica que havia centrar la seva tesina, va enviar 200 qüestionaris a l’associació d’Amics de l’Institut-Escola. Arau va ser un dels qui va contestar l’enquesta de forma més generosa. I així va començar la col·laboració entre les dues persones que signen “De la utopia al camp de concentració”.
“El llibre explica les vivències d’un jove que va estudiar a l’Institut-Escola de la Generalitat. Va tenir la sort de rebre una formació excel·lent. Explica com, als 16 anys, es va assabentar de l’alçament militar contra la República un 19 de juliol. Els primers trets els va atribuir a l’Olimpíada Popular. Els atletes que hi havien de participar van acabar formant part de les Brigades Internacionals”, explica Domènech, qui destaca que Arau no tenia cap anotació sobre l’època i ha fet servir la memòria per escriure el seu relat.
La història també transcorre per les disputes del maig del 37, que ell va viure a la Casa Lleó-Morera com a president de la Secció d’Estudiants de la CNT, el pas per la Model, la batalla de l’Ebre, etc. Els records són vívids al llarg del llibre.
L’Institut-Escola
“L’Institut-Escola va ser molt més profund que moltes llicenciatures que es van impartir en la postguerra, de qualitat zero. En l’educació republicana es volia fer una persona completa i que s’estimés el seu país. En democràcia s’han recuperar molts valors, però encara no hem assolit el que va aconseguit l’Institut-Escola”, apunta Domènech. Per començar, “va ser el primer centre de secundària en utilitzar el català a nivell públic i proposava un ensenyament actiu”, aprofundeix. Tampoc hi havia exàmens que premien la memòria, sinó que els professors avaluaven els apunts dels alumnes i la capacitat de deducció que mostraven. Els grups tenien nom de muntanya catalana i un estudiant podia ascendir o descendir en funció del seu rendiment. A més, els professors no tenien taula i s’organitzaven sortides a l’exterior.
El primer volum d’Arau acaba al camp de concentració de Deusto, però ja està en la seva fase final un segon volum. Així descobrirem com Arau va acabar sent antiquari i membre d’una empresa d’importació.
Deja una respuesta