Si ets lector orwellià, segur que cada dia veus per tot arreu derives, instruments del poder i actituds que et recorden 1984. I si aquesta novel·la mítica tingués un spin off que passés després del segle XX? I si el règim autoritari hagués imposat el seu terror a Barcelona? La peixera (Edicions Periscopi), de Maiol de Gràcia, ens immergeix en aquest supòsit.
Immersió és la paraula que millor defineix la novel·la, si més no durant la primera meitat del llibre, la que em resulta més interessant a nivell tècnic.
A La peixera, Maiol de Gràcia juga amb la perspectiva i el punt de vista perquè ho veiem tot a través dels ulls, l’oïda i els pensaments del protagonista, l’escriptor Josep E., que es troba retingut en una habitació, assegut davant d’una paret de totxanes. El personatge en qüestió ha estat segrestat durant un suposat cop d’estat. L’interroguen sobre la seva relació amb en Manel, polític compromès amb els moviments socials que sonava com a nou ministre d’Interior. En Josep E. està sotmès a l’aïllament quasi absolut i a tortures constants amb un raig blau alleugerides amb drogues que intenten doblegar la seva voluntat. A aquestes condicions extremes s’hi suma un company de cel·la asiàtic amb qui el protagonista intenta comunicar-se sense acabar de saber, ni ell ni nosaltres com a lectors, si en Chen és de fiar.
La perspectiva en primera persona i el temps verbal present l’encerten a l’hora de reforçar la trama i implicar-nos en el neguit i la confusió del protagonista igual que ho faria un d’aquells videojocs amb càmera subjectiva en què la pantalla de la nostra televisió es converteix en els ulls del protagonista.
Per què l’han detingut?, ens preguntem. És de fiar en Chen? Sortirà amb vida en Josep E.? Està bé en Manel? Quins canvis s’estan produint fora de la cel·la? La peixera aconsegueix que el lector arribi a sentir la incertesa i el grau de paranoia que podria arribar a dominar un pres incomunicat.
I, pel camí, la línia entre la realitat i la bogeria es desdibuixa:
“En Chen i el seu idioma passen a formar part d’aquest gran garbuix de colors i ombres i persones i totxanes i veus i idiomes i rajos blaus i secrets i misteris i famílies i amics i històries passades que fluctuen al meu voltant en un estat eteri, que s’aturen un instant i escenifiquen una nova versió de la veritat en què jo acostumo a tenir un paper destacat i ells secundari”.
Aquesta immersió sensorial també ens endinsa en l’aprenentatge del protagonista: en Josep E. passa del desconcert i la passivitat inicial que pot sentir qualsevol intel·lectual (“he viscut una vida dirigida per la casualitat cap a la manca de compromís actiu”) fins a un grau de coneixement que li permet comprendre les regles del joc i rebel·lar-se contra la injustícia per mirar de sobreviure.
Barcelona com a peixera
Capítol apart mereix la Barcelona de La peixera, on el totalitarisme del Londres de 1984 s’ha adaptat als temps actuals. Ha guanyat en subtilesa (és un corrent invisible que ningú sembla discutir) i es basa en la segregació de la ciutat per barris, la incomunicació, el desarrelament, una globalització descontrolada i, davant de tot això, una passivitat alimentada per la drogodependència.
“El més pertorbador és percebre que ningú sembla tenir la necessitat de rebutjar res, que tant a dins com a fora de la zona la gent assumeix els nous costums com si fossin vigents des de temps immemorials. (…) M’interessa tot això i també la resta de petits detalls que la meva mirada va naturalitzant a força de topar-hi un cop i un altre en cada entrada o sortida del barri, cada dia i en tot moment sense saber exactament què signifiquen ni a quin passat recent pertanyen”.
En definitiva, La peixera de Maiol de Gràcia és una novel·la atrevida per despertar consciències en l’era del conformisme.
Deja una respuesta