El que s’aprèn damunt d’un escenari repercuteix en la forma d’escriure
Fer teatre amateur és una cosa que vaig començar a fer tímidament, sentint-me totalment incapaç. Quan me’n vaig adonar, m’havia atrapat per sempre. Pujar dalt de l’escenari, concentrar-te, perdre la por a fer el ridícul, jugar a ser una altra persona que, en realitat, està feta de trossets de tu, xuclar vampíricament l’energia dels companys i del públic, sobreviure a una escena peti qui peti i tirar-la endavant…
Aquestes només són algunes de les eines que m’ha aportat el teatre.
Fa cinc anys que faig teatre musical amateur a l’escola Off Sabadell amb la direcció de Ferran Guiu (amb un meravellós parèntesi a l’Estudio Ágora de Madrid, amb Delfín Estévez). He actuat a Company, Cabaret, Chorus Line i Mujeres al borde de un ataque de nervios. Una de les coses que totes aquestes obres m’han demostrat és que les idees preconcebudes que tenia sobre mi mateix no eren certes. Que, en realitat, podem ser qui vulguem sense trair la nostra essència. I que, fins i tot, podem cantar-li a algú a un pam de la cara sense que se’ns escapi un riure tímid.
Una altra lliçó valuosa del teatre és que tot és efímer. Probablement, no quedarà cap enregistrament d’allò que està passant damunt de l’escenari, i molt menys de les sensacions que et recorren quan fas el teu paper i t’imbueixes del personatge o de les teves pròpies percepcions: nervis, il·lusió, adrenalina, malenconia… Com que saps que tota aquesta electricitat té una data límit que arribarà quan es tanqui el teló, fas un esforç extra per deixar que cada racó del cos s’electrifiqui amb tots els moments. Que res no passi desapercebut.
Teatre per a escriptors
Fer teatre et posa, en certa mesura, contra les cordes, perquè et sotmet a la pressió d’estar sol o gairebé sol sobre l’escenari, amb els focus fent-te suar com si fos un interrogatori i amb desenes de persones observant el que fas. En aquestes circumstàncies, l’atenció, la concentració, la improvisació i, en el pitjor dels casos, l’acceptació que tot és teatre i que, per tant, has de saber relativitzar, són claus per sortir indemne. I aquestes habilitats serveixen, per suposat, en altres facetes de la vida.
Avui voldria centrar-me en el que el teatre m’ha aportat a l’hora d’escriure històries de ficció.
No és estrany: tant la interpretació com l’escriptura treballen amb les mateixes matèries primeres, que són els anhels d’uns personatges i el creixement que han d’experimentar per tal de fer-los realitat.
Aquestes són, segons la meva opinió, les lliçons que la interpretació aporta a l’escriptor:
Donar sentit a cada paraula
Un dels passos més divertits quan prepares una obra de teatre és disseccionar els diàlegs i trobar el sentit de cada una de les paraules. És a dir, el subtext, el significat profund que circula per sota de les frases com un corrent subterrani que les rega. En el guió, cap paraula pot estar posada a la babalà. I si ho està, l’actor té l’obligació de donar-li un sentit no explícit. Si la paraula “hola” apareix escrita dues vegades seguides dins un diàleg, cada una tindrà una intenció i un significat en l’evolució de l’escena.
Aquesta feina de trobar el sentit als diàlegs no només la fan els actors per fer-se seva l’obra i els personatges, sinó que abans també l’havia dut a terme el dramaturg. L’objectiu és que totes les peces d’una història, fins i tot les parts més petites, que són les paraules, remin en una sola direcció per transmetre el missatge desitjat per l’autor.
L’esforç de desgranar el text de l’obra de teatre també t’ajuda, com a escriptor, a ser conscient que als teus personatges els has de donar molt més bagatge i trajectòria que el que plasmaràs directament sobre el paper. Només amb aquesta biografia podràs arribar a comprendre per què actuen com actuen.
Posar-te en la pell del personatge
Encara que tingui un paper petit en la funció, el personatge que interpretes és el teu protagonista particular. I si una cosa caracteritza els personatges protagonistes, és que desperten empatia. Tant és si volen segrestar un banc o si s’han declarat culpables d’un crim per protegir el seu fill. La qüestió és que podem arribar a entendre per què ho han fet. Fins i tot podem dubtar sobre si nosaltres hauríem fet el mateix en el cas de trobar-nos en la mateixa situació.

En apropar-se al seu personatge, l’actor i l’escriptor fan bé d’humanitzar-lo i no jutjar-lo. Si no fos així, totes les històries vindrien reblades amb una moralitat insuportable.
A més, a l’hora de dissenyar un personatge, sempre hi acabes posant una mica de tu. Semblaria impossible construir-lo partint del no-res. Ens hem d’agafar a alguna cosa reconeixible: a com vam reaccionar el dia que ens van castigar injustament, a com vam treure el pitjor de nosaltres mateixos el dia que un cotxe ens va fer un cop pel darrere…
Crec que cadascú de nosaltres inclou totes les personalitats possibles dins del seu caràcter, però en fórmules i percentatges molt diversos. La construcció del personatge consisteix a alterar les proporcions i aconseguir l’equilibri alquímic que més funcioni amb l’obra.
Improvisació per desatascar una història
Quan algú pensa a apuntar-se a teatre, el primer que li ve a la ment és Shakespeare. La segona cosa és la improvisació.
Hi ha molts jocs per treballar aquesta habilitat que barreja l’enginy amb la creativitat i que, sobretot, espolsa les vergonyes. Per exemple, dos personatges desconeguts amb objectius antagònics poden trobar-se damunt de l’escenari i intentar sortir del pas en directe. O dues persones poden intentar entendre’s utilizant només una paraula, a la qual han de donar diferents entonacions per tal que signifiqui el que ells volen. També es pot explicar una història en grup, de manera que algú comença el relat i, consecutivament, la resta de companys l’han de continuar, cadascú aportant-hi una frase que no desfaci el camí anterior, sinó que hi sumi.
Què tenen en comú tots aquests exercicis d’improvisació? Doncs que són un desllorigador bestial per alliberar idees i despertar la creativitat. Moltes vegades l’escriptor es troba encallat amb una escena perquè no aconsegueix improvisar; té molt clar el que vol i res que empitjori o que es desviï d’aquella idea li servirà. Un punt de bogeria i d’alliberament a l’hora d’escriure pot ser una mina de solucions narratives.
Hi ha moltes formes de representar un mateix sentiment
Un dels exercicis de teatre que més m’han agradat consistia a dividir el grup en dues files encarades l’una amb l’altra. Cada fila havia de representar un sentiment (per exemple, l’amor en un cas i el ressentiment en l’altre) que l’altre grup desconeixia. Aleshores, cada persona s’emparellava amb algú de l’altre grup i, durant una conversa breu de tres minuts, havia d’intentar transmetre el que sentia, sense dir la paraula en qüestió, és clar.
Per acabar, cada actor havia de dir en veu alta quin era el sentiment que l’altre intèrpret li volia transmetre. Era el millor moment de l’exercici, perquè es demostrava que cadascú havia transmès i havia rebut l’amor de formes molt diferents: agressivitat, submissió, rebuig, altivesa, afecte, falsedat, etc. El mateix passava amb el ressentiment, que podia agafar la forma de la fredor, la ironia, la indiferència, la ira…
No és meravellós? Hi ha tantes formes de sentir amor i ressentiment com persones hi ha al món. Fins i tot, en algun cas, l’amor podria patir-se fins al punt d’esdevenir ressentiment, o a l’inrevés: el ressentiment que sents cap a algú podria ser la prova que t’importa, que te l’estimes, encara que sigui d’una forma insana. Per tant, l’escriptor pot afrontar aquests sentiments amb originalitat, lluny d’etiquetes preconcebudes. Això aporta versemblança i credibilitat als personatges, però també una riquesa narrativa que omple de matisos, interès i misteri el relat.
Aquest exercici també corrobora una de les tècniques essencials de l’escriptura: show, don’t tell, o mostra-m’ho, no m’ho diguis. Us imagineu totes les tonalitats que perdríem si una realitat tan complexa com l’amor es resumís en una paraula concisa?
Els detalls defineixen els personatges
Quan prepares un personatge, ja sigui en el món del teatre o en el de la narrativa, els detalls marquen la diferència: fer servir una peça de roba, recolzar-te en un objecte o posar èmfasi en una part del cos ajuden a construir els protagonistes. En escriure, val la pena fixar-se en el tic del personatge, la seva taca de naixement, la forma convulsa que té de parlar sense acabar les frases, les sabates llustroses, la seva mania de rentar-se les mans cada cop que algú nou arriba a casa.
Imaginació al poder perquè el relat creixi fins a límits que no sospitàvem!
La part més positiva d’aquests recursos que teatre i narrativa comparteixen és que permeten experimentar amb la seguretat que podem tornar a ser nosaltres quan s’abaixi el teló. O almenys en teoria, ja que de la mateixa forma que els personatges estan composats dels nostres trossets, ells també ens van prestant alguns trets del seu caràcter.
Ostres Robert, m’ha agradat moltíssim aquest article! Quina raó tens amb tot! Quants detalls i quines semblances que mai m’havia plantejat.
I que cert que som trossets del personatge i que quan el teló cau, acaben forman part de nosaltres mateixos.
Que important es la escriptura i el teatre per les nostres vides… oi? 😉
Gràcies pel teu comentari, Cristina!! 🙂 Doncs sí, a vegades penso que el teatre o l’escriptura són com una capa d’intensitat que pots posar-li a la vida. És com que aconsegueixes veure i viure el que et passa amb més intensitat si ho mires amb els ulls d’escriptor… Sense això, et sentiries incomplet… Moltes gràcies per llegir el post!