Tot llegint sobre la versió americana que el director David Fincher està realitzant de la trilogia Millenium d’Stieg Larsson, he corroborat l’enorme força que té el seu personatge més destacat, la Lisbeth Salander, que estarà interpretada per l’actriu Rooney Mara (la xicota de Mark Zuckerberg a la pel·lícula The Social Network). Probablement, aquesta hacker amb tics violents, sense capacitat per relacionar-se, amb un cos anorèctic ple de tatuatges i d’arracades i amb un caràcter sorrut, sigui un dels millors personatges que ha donat la ficció en els últims temps. La Lisbeth Salander també té una vessant més que positiva, com la seva memòria fotogràfica o el seu afilat sentit de la justícia, carregat de valors, però segurament l’atractiu del personatge siguin, precisament, les seves carències. A més, és com si la forma que Larsson li va donar al llarg de les seves novel·les s’hagi convertit en un motlle, un clàssic, i no és estrany que ara ens trobem rèpliques de la Salander a la televisió, o que fins i tot alguna persona coneguda ens hi recordi per algun petit detall.
Arribats a aquest punt, podem establir quins són els ingredients que fan que ens estimem uns personatges i que n’oblidem uns altres? Difícilment el creador disposarà de la recepta màgica per aconseguir Lisbeths Salanders, genis blaus de la llàntia, Sherlocks Holmes i Benjamins Linus, però sí que podríem arribar a la conclusió, d’altra banda molt evident, que dels personatges ens atrauen les mateixes característiques que de les persones. Aquelles carències entranyables, les incorreccions polítiques o les dificultats per entendre el comportament d’una determinada persona ens enganxen molt més a ella del que ho fa la freda perfecció del marbre. Ja estem lluny dels herois de cartró pedra i somriure radiant que ho feien tot bé o que, al més pur estil dels llibres de cavalleries, eren invencibles. Ara volem conèixer les seves intimitats i, allà al mig, descobrir-hi punts febles o elements foscos.
Estic molt d’acord amb tu, excepte en una cosa: jo penso que aquestes incorreccions, dificultats o caràcters controvertits que poden agradar-nos en llibres, no ens atraurien gens si fossin reals. Posaré un exemple casolà i m’oblidaré dels grans personatges de la literatura perquè em queda més a prop: l’Eloi. Sé que d’entrada no et cau bé… però és un personatge que a mi m’encanta, perquè no és real. Si a la vida real em creuo amb un Eloi… No crec que ens dirigíssim la paraula. O el Benjamin Linus, que deies tu… si més no a les primeres temporades que apareix, quin gust li trobaries cara a cara?
A part d’això… pel que dius de la Lisbeth… encara m’hauré de llegir la trilogia, si és un personatge tant bo!! jeje
Hola Patri! Merci pel teu comentari. Estic d’acord amb tu que molts personatges que ens agraden no els voldríem veure ni pintats, perO potser el motiu és que estan portats a l’extrem, no? Ho deia a nivell general, és a dir, que ens agrada que les persones ens intriguin i que ens ho posin una mica difícil per donar una mica d’alegria a la vida, perO mai ens agradaria un assassí ni un person d’aquests, no xd
Merci guapa! Una abraçada
Suposo que si has de presentar un personatge en poques pàgines o pocs minuts davant d’una càmera has de fer-lo passar per totes les situacions possibles, perquè pugui lluir tot el que «sap fer». Si més no, i un altre cop inspirada pels personatges que sol encarnar Luis Tosar, estic molt d’acord en què els personatges més profuns, els més contradictoris i canviants són els que ens solen cridar més l’atenció. No deixa de ser, suposo, una empatia amb allò que realment som. És clar que a primera vista no suportaríem un suposat Eloi (no tinc ni idea de com és aquest personatge, però ja m’enteneu). Però segurament, d’una persona que ens entra malament de primeres es pot esperar una evolució… Suposo que tots esperem que tothom ens ensenyi els cantons bons i dolents de la seva personalitat… En fi, me he ido por las ramas, però m’ha agradat molt llegir-te, Robert. Una abraçada!
Moltes gràcies per la teva reflexió, Alba! Estic d’acord amb tu… potser és que en general som desconfiats, i quan hi ha un personatge molt bo (com el Sebastián de ‘También la lluvia’) comptem els segons que falten perquè demostri que no és perfecte, i al mateix temps som uns idealistes, i quan ens trobem una persona (o personatge) més negativa o controvertida, estem esperant que s’estovi, que recapaciti i que, com deies, evolucioni. Però ara que ho dius, crec que el que més m’emociona de les pel·lícules és quan els dolents deixen de ser-ho o s’alien amb els bons. Merci Alba, ara et vaig a llegir jo! 🙂 Una abraçada