Alegria i Tristesa són les entranyables protagonistes d’Inside Out.
Inside Out (Del revés) és, en la meva opinió, la millor pel·lícula de Pixar. Toy Story va canviar la història del cinema per la seva proposta d’animació digital al servei d’una trama tendra i humana, Wall-E meravellava per la seva primera meitat pràcticament muda, Up emocionava amb aquells tres minuts màgics que servien per explicar una vida sencera, i totes les altres pel·lícules (Ratatouille, Buscando a Nemo, Monstruos SA, etc.) tenien punts de partida i trames difícils d’oblidar. Però en el cas d’Inside Out, destacaria la cinta sencera. Si hi hagués una fórmula matemàtica per construir una història d’animació que funcionés a la perfecció, Inside Out s’hi hauria apropat en equilibrar acció, humor, emoció, tristesa, etc.
En la línia de Pixar d’animar i humanitzar tot allò que un pugui imaginar (des de joguines fins a ratolins cuiners), la companyia de Pixar s’endinsa en la ment d’una nena d’onze anys i dóna vida a les seves emocions , que hauran de recórrer el cervell de la noia, convertit en un immens món on conviuen records, somnis, amics imaginaris, illes de personalitat, abstraccions, etc., per recuperar el seu equilibri emocional. El missatge de la pel·lícula, que és la necessària col·laboració entre la Tristesa i l’Alegria per tirar endavant i madurar, sembla més destinat als pares que no pas als fills. És tota una lliçó d’educació emocional en què entren en joc emocions necessàries com empatia, optimisme, amor i dolor per la pèrdua o la frustració per acabar trobant la nostra identitat. Pixar segueix insistint en trencar barreres dins el món de l’animació, i en aquesta ocasió demostra d’una vegada per totes que els dibuixos animats no són territori exclusiu dels infants. En aquesta ocasió, els gestos de complicitat amb els adults són constants.
Inside Out ho té tot per convertir-se en la nova franquícia de Pixar. Quines aventures es desencadenarien en la ment humana en arribar a l’adolescència, o en el cas d’enamoraments, depressions o de l’Alzheimer? Les possibilitats per a futures seqüeles són infinites.
Viatjar al centre de la ment humana és una aventura que ja havien provat altres pel·lícules i sèries anteriorment. Ho va fer la mítica sèrie francesa d’animació divulgativa Érase una vez la vida.
I amb bones dosis d’humor, ho va intentar Woody Allen a Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo y nunca se atrevió a preguntar (1972). Allen narrava com el cervell gestionava una sempre complicada primera cita i intentava que la vetllada finalitzés exitosament entre els llençols amb una ejaculació oportuna. Curiosament, les tres pel·lícules expliquen el funcionament de la ment humana com moderns panells de control basats en la informàtica. Com devia ser el nostre cervell abans de la invenció dels ordinadors?
Has fet un gran article, m’ha agradat molt i crec que has arribat al fons de la qüestió, encara que jo diria més sobre el salt de la infantesa a la pre adolescencia, la complicació de trobar una resposta a tots els sentiments, la frustració i com cauen els pilars més importants però a l’hora, com fer per recuperar-los.
Com els demanem que siguin adults quan no els toca i no saben com gestionar tots aquest sentiments.
La comparativa amb els altres films, em sembla simplement genial, psicologia pura.
Gràcies per compartir aquest anàlisi! Felicitats.
Gràcies pel comentari, guapa! Sí, realment, la peli va de com creixem trobant sortides als obstacles que ens van desmoronant, i en el cas dels nens això encara deu ser més complicat. Gràcies!! Petons
Genial l’article! Quan vaig veure el tràiler de la peli, vaig sentir la necessitare i la obligació de veure-la. Comparteixen amb tu que és una peli més per adults que per a nens, la indústria acostuma a fer-nos veure que les pelis d’aquest tipus només són aptes per a nens, i al contrari. Ens ensenya de quina manera actúa el nostre cervell enfront de diversos situacions, que sempre, d’alguna o altra manera, ens ha passat ha tots nosaltres. En definitiva, una de les millors produccions cinematogràfiques que he vist en els darrers anys, que no es queda en una simple distracció per a la ment, ans al contrari. Una obra mestra que ensenya tot el que ens depara la vida.
Genial l’article! Quan vaig veure el tràiler de la peli, vaig sentir la necessitat i la obligació de veure-la. Comparteixo amb tu que és una peli més per adults que per a nens, la indústria acostuma a fer-nos veure que les pelis d’aquest tipus només són aptes per a nens, i al contrari. Ens ensenya de quina manera actúa el nostre cervell enfront de diversos situacions, que sempre, d’alguna o altra manera, ens ha passat ha tots nosaltres. En definitiva, una de les millors produccions cinematogràfiques que he vist en els darrers anys, que no es queda en una simple distracció per a la ment, ans al contrari. Una obra mestra que ensenya tot el que ens depara la vida.
Encara no he vist el film. Així que em guardo la lectura post-peli! 😉
Val molt la pena la peli, ja m’explicaràs!