La polsera de Murà

Davant del mostrador, el jove de cabells llargs, ulleres de pasta i posat desmanegat assenyala una acolorida polsera amb cristalls de Murà. La dependenta, poc més gran que ell, celebra la decisió amb un somriure, obre el calaix del mostrador i agafa la joia.

– Crec que alguna noia s’endurà avui una bona sorpresa –bromeja.

Ell diu que sí amb el cap i es ruboritza mentre la venedora posa la polsera dins una caixeta i rinxola una cinta de paper daurat amb l’ajuda d’unes tisores. Enganxa la serpentina d’or a la capsa i l’hi dóna al noi.

Surt dels grans magatzems a corre cuita mirant el rellotge i passant-se la mà per totes les butxaques de la caçadora i els pantalons com controlant que tot està en ordre.

Entra al cotxe que ha aparcat al descampat proper al centre comercial. És un Citroën C3 blau. Un Citroën C3 blau que 1 hora i 45 minuts més tard romandrà destrossat al voral de l’autopista del Vallès. Sobre la carrosseria blava ja es reflectiran les llums taronges de l’ambulància, i s’anirà apropant el so de les sirenes de policia, i milers de conductors atrapats en 3 quilòmetres de retencions maleiran no haver agafat la nacional mentre juguen al “veig veig” amb els fills. I només cinc minuts més tard, a la Teresa li caurà el plat de sopa perquè haurà sentit el telèfon i sospitarà, amb un sisè sentit de mare, que alguna cosa s’haurà capgirat per sempre.

—————

El Jorge arriba a casa amb la polsera i entra ràpidament al bany. Es dutxa amb aigua ben calenta, es talla les ungles estovades, escull una camisa blau cel i fins i tot es posa l’única americana que té. L’Abril, la seva germana petita, entra a l’habitació sense picar a la porta.

– Què li has comprat? Ensenya-m’ho!!

– Ara no Abril, que m’ho han embolicat. I tinc pressa.

– Mama, el tete està nerviós!!

La treu de l’habitació a empentes i rodolons. Es corda les sabates, es dispara unes quantes escopinades de colònia i marxa de casa comprovant que a les butxaques té les claus del cotxe, la polsera, la cartera i un condó per si aquella nit tot surt com ha somiat. Aquella nit l’hi dirà. Després de tant de temps sense atrevir-s’hi, l’hi dirà.

—————

I pensar que abans d’ahir havia quedat amb ell, es deia la Nerea mentre consultava en un marcador electrònic d’horribles lletres vermelles el nom del seu amic. Com s’havia enfadat aquella nit perquè el Jorge no s’havia presentat a la trobada! Tantes presses que tenia per veure-la i la deixava plantada. Aquella decepció li semblava ridícula i insignificant després de tot el que li havia vingut a sobre després. Va arribar a la porta de la sala on tothom s’acomiadava del Jorge. Només de veure aquelles desenes de persones amb la cara desencaixada, els ulls inflats, consolant-se desganadament, una escalfor de ràbia li va pujar fins a les glàndules lacrimals. Merda, merda merda! Tothom allà era més o menys de la seva edat. 21 anys. 21 anys i una injustícia impossible de pair. 21 anys i una cicatriu que ja mai no es podrien treure de sobre. Era el Jorge qui hi havia dins aquella sala. El Jorge de les classes d’anglès. No coneixia ningú dels seus amics. No sabia a qui consolar ni ningú la consolava a ella tot i que els seus espasmes feien encara més llòbrec aquell edifici asèptic construït en un polígon industrial de Rubí.

—————

El discurs del capellà havia estat indignant. La Carlota hagués liquidat a cops de puny aquell mossèn de merda que presidia funerals en cadena. Que si el record d’en Jorge el mantindrà viu dins la memòria de tots, que si mai no coneixem quin destí ens ha assignat Nostre Senyor. En Jorge. No podia ser. Havia desaparegut de la seva vida. Aquest cop era per sempre. Ja no més trucades a les tantes de la nit, ja no més viatges inesperats a qualsevol capital europea, ja no més nits d’alcohol i maria, ja no més d’aquell sexe càlid que els fonia. Feia tan poc que havia cregut en una vida junts…

La Carlota navegava perduda en aquests pensaments quan es va atansar a la Teresa i la va agafar pel braç. La mare del Jorge era un esquelet sense ànima. Havia perdut el color de la cara i caminava com si els peus flotessin en contra de la seva voluntat.

– Tot és una gran putada.

– Hola maca –va murmurar la Teresa: estava massa en xoc com per expressar algun sentiment –. Els de l’hospital em van donar aquest paquet. Em van dir que el duia al seient de copilot quan va tenir l’accident.

La Carlota va agafar el paquet amb una cinta daurada amb mans tremoloses i uns llagrimots grans i pesats li van caure galta avall. Aquell paquet no era per a ella.

Havia començat a perdre en Jorge el matí del dia de l’accident. S’havien vist al parc de sempre, allà on s’havien fet el primer petó i on s’ho muntaven si la cosa s’encenia. Ja feia algunes setmanes que el veia estrany, i s’avenia a un trencament per tal de no sentir més aquell neguit que la torturava perquè cada cop tenien menys coses a dir-se.

– Amb tu he passat vuit mesos inoblidables i mai els oblidaré, ja ho saps… Però m’he enamorat d’una altra noia.

– Qui és? La conec? –li va etzibar amb fredor i un punt d’orgull.

– Creu-me que mai hagués volgut que això passés, perquè no vull fer-te mal i amb tu he estat molt feliç.

– Digues, la conec?

– No, no la coneixes, és una companya d’anglès, però no ha passat res. De fet, crec que encara no té ni idea que estic penjat d’ella.