Les expectatives eren elevades, i Jordi Évole no va decebre en l’especial de Salvados (La Sexta) sobre el cop d’estat del 23F emès ahir, titulat Operación Palace. El presentador català es va tornar a vestir de Follonero per posar de potes enlaire les xarxes socials, els índex d’audiència (23,9% de share amb 5.229.000 espectadors) i l’estructura mental dels espectadors amb un mockumentary o fals documental. La tesi del programa era que el 23F va ser una estratagema dels partits i la monarquia dirigida cinematogràficament per José Luis Garci, amb l’objectiu de vacunar la jove democràcia espanyola del 1981 davant els rumors de cops d’estat reals que corrien. A banda de demostrar que tot no està fet a la televisió, el joc televisiu plantejat per l’equip d’Évole va servir per fer reflexionar a l’audiència sobre el poder dels mitjans de comunicació a l’hora de manipular la informació i crear realitats paral·leles tan o més creïbles que allò que veiem amb els nostres propis ulls. De retruc, La Sexta va guanyar el pols a Viajando con Chester, el programa que el publicista Risto Mejide estrenava a Cuatro i que va aconseguir un discret 9,5% de l’audiència (2.072.000 espectadors).
L’equip de Salvados també es proposava criticar l’opacitat entorn al cop d’estat del 23F, sovint tractat com una relíquia justificadora de la democràcia espanyola temorosa d’assolir més quotes de drets i llibertats, i de la legitimitat borbònica. El programa denunciava que el Tribunal Suprem no autoritza la consulta del sumari del judici fins que hagin transcorregut 25 anys des de la mort dels processats o 50 anys des del cop, i que aquest fet dóna peu a tot tipus de teories conspiradores fantasioses.
Com es podia fer creïble un documental basat en falsedats? El propi format de documental l’associem a l’explicació d’uns fets reals. Si això li sumem el testimoni de personatges protagonistes el dia del cop d’estat i persones de prestigi (José Luis Garci, Jorge Verstrynge, Eduard Bosch, Iñaki Gabilondo, Luis María Ansón…), la mostra d’imatges d’arxiu, fonts estrangeres (Der Spiegel) i un relat versemblant, el miratge de realitat ja està muntat.
Avís per a navegants sobre la facilitat de manipulació informativa a la qual estem sotmesos. La televisió, i per extensió la resta de mitjans, tenen una gran aparença de realitat que ens pot confondre, i més ara amb Internet i les xarxes socials (quantes persones famoses han estat donades per mortes a Twitter en els darrers anys?). Segons la teoria de la recepció, els espectadors interpreten els mitjans comunicatius de forma subjectiva en funció del seu context, experiència, formació, etc. Per tant, les persones més sensibles a les teories conspiradores o les més ingènues van veure ahir confirmades les seves sospites mentre va durar el programa, i just abans que es revelés que tot era un muntatge.
Altres mockumentaries coneguts són La guerra dels mons (l’arribada d’extraterrestres narrada radiofònicament per Orson Welles l’any 1938), La veritable història del cinema de Peter Jackson o Dark Side of the Moon (sobre la falsa arribada a la lluna).
En el món del periodisme, l’objectivitat és una quimera buida i impossible. Cap periodista es pot abstraure del seu punt de vista. Pel simple fet de mirar, la realitat canvia, tal com va demostrar l’experiment del gat plantejat pel físic Erwin Schrödinger. Quan els mitjans jerarquitzen, escullen l’agenda setting i marquen allò que és noticiable, allò que ha de formar part de l’ambigua actualitat, estan modificant la realitat. En certa manera, estan decidint sobre quins temes s’ha de preocupar l’opinió pública i sobre què hem de discutir a la sobretaula.
Si a aquest poder dels mitjans li afegim els interessos polítics i econòmics que giren al seu voltant, les limitacions humanes dels professionals periodistes i la famosa màxima de no deixar que la realitat espatlli un bon titular, la “realitat” s’ha de posar en quarantena.
La realitat no existeix o, almenys, no importa a pràcticament ningú. Es pot modificar com la plastilina per reforçar una visió del món. Busquem exemples propers: l’any 2011, el diari As va voler demostrar que el gol que el Barça havia marcat a l’Atlètic de Bilbao havia estat en fora de joc, i per fer-ho va fer servir el Photoshop per esborrar un defensa del Bilbao que trencava el fora de joc. A qui li importa la realitat? L’important és que prevalgui la idea que el Barça fa trampa. Un altre exemple el trobem a la pesada campanya del diari El Mundo per defensar la implicació d’ETA en el cop d’estat de l’11M a Atocha. Altres mostres són els espectaculars balls de xifres a manifestacions com la Via Catalana o la voluntat del govern espanyol de publicar un estudi alternatiu a les balances fiscals per oferir dades més favorables a les comunitats receptores. A qui li importa que les xifres de dèficit fiscal siguin veritat o mentida? L’únic que importa és que els catalans no marxin d’Espanya i el fi justifica els mitjans, deia Maquiavel.
Un altre perill derivat d’això és el revisionisme històric. Per exemple, a Xile, el Congrés va decidir eliminar la paraula “dictadura” dels llibres escolars per referir-se al període totalitari de Pinochet, i la va substituir per “règim militar”. George Orwell va portar aquesta manipulació a la seva màxima expressió quan va crear la Novaparla per a la seva obra 1984. La Novaparla era un intent del règim que governava Oceania per fer cada vegada més prims i simplificats els diccionaris i eliminar les paraules que el govern no volia que els ciutadans súbdits pensessin. El pensament racional no existiria sense paraules, perquè les paraules posen nom a les coses.
El fals documental del 23F va posar ahir de manifest tot aquest poder acumulat pels mitjans de comunicació. Portant a l’extrem les estratègies de manipulació, Jordi Évole ens va posar a tots alerta davant la caixa tonta, que és molt més llesta del que sembla.
El programa no deixava de ser una defensa aferrissada del periodisme de qualitat, amb empreses i professionals de qualitat, independència respecte als poders econòmics i polítics, ètica, lectors i espectadors actius, etc. On no hi ha rigor informatiu i aposta pel coneixement, guanya terreny la confusa foscor dels mites: el foc de Prometeu, el creacionisme, els prejudicis, els totalitarismes…
Pel que he pogut llegir aquest matí, a molta gent no li ha agradat gaire l’engany, suposo que és una mica el sentit del ridícul en veure que fàcilment ens poden manipular.
Sens dubte Jordi Évole ha estat valent i fa pensar la de vegades que ens menteixen però sense que al final ens ho confessin com ha estat en aquest cas.