A casa ens agradaven molt els núvols. De vegades cobrien tot el cel com una catifa, d’altres eren com petits vaixells navegant en la immensitat blava, i en algunes ocasions els milions de gotes que els formaven es feien més i més grans i acabaven abalançant-se contra el terra. Als pares i a mi ens encantava intentar desxifrar-los.
Com que vivíem en una zona de fortes ventades, cada dos per tres marxava el corrent elèctric, i aleshores anàvem d’excursió a un turó prop de casa. Era una mena de peregrinació contra l’avorriment cada cop que feia vent, perquè quasi tots els veïns del poble recorrien com una filera de formiguetes el mateix camí que nosaltres.
Un cop asseguts i amb les estovalles ben parades, els pares i jo ens estiràvem panxa amunt i observàvem el cel, que estava ple de moviment a causa dels corrents d’aire.
—Veus, Nàdia? —deia el pare tot assenyalant els núvols—. Tots aquests que semblen comestibles són cúmulus i es produeixen a la troposfera.
Els cúmulus eren els núvols preferits del pare. Ell era meteoròleg i, per vocació professional, passava la meitat del dia amb el coll estirat cap al cel, i l’altra meitat, entretingut anotant les dades obtingudes en pluviòmetres, termòmetres i baròmetres. La mare, en canvi, era escriptora.
—Mireu, aquell sembla una tortuga voladora que es dirigeix cap a aquell altre, que sembla un castell enmig de la boira —explicava.
Així anava passant l’estona fins que arribava puntual una dona corpulenta que, just a sobre del cap, duia un eixam de globus de plàstic. Els nens i les nenes s’abalançaven sobre la dona, que era la mateixa que venia llaminadures, petards i còmics quan s’esqueia, i es barallaven per les millors cares de plàstic. Les d’en Mickey Mouse i en Bugs Bunny eren les que desapareixen més aviat. Els nens, orgullosos, les portaven a passejar com si fossin gossos voladors lligats a un fil. Tot i que jo també corria cap a la dona dels globus, els pares sempre em deien que ja tenia prou joguines i que ja era hora de dinar.
Un bon dia, però, el vent va decidir fer-me un regal. Primer va bufar fluixet per xiuxiuejar-me el seu pla a l’orella, i després va deixar anar tot l’aire amb força, tanta que a la venedora se li va escapar el feix de globus i aquests van perdre’s com en una cursa de capgrossos. Van allunyar-se tots menys un, que potser era més maldestre que els altres o tenia més ganes de companyia, i es va quedar atrapat entre les branques de l’arbre que teníem al costat. Vaig veure de seguida que no era un globus especialment bonic ni tenia la cara de cap personatge de dibuixos conegut. Tenia la forma d’un nen amb barret d’explorador. Vaig córrer cap a ell i els pares no van fer res per evitar que el rescatés d’entre les branques.
Vaig portar a passejar el globus pels prats i, de sobte, un cop de vent va fer que comencés a elevar-se cap al cel. Jo no estava disposada a deixar-lo escapar i el vaig agafar amb força, però vaig notar com els meus peus se separaven de l’herba. Al cap de poc, ja em trobava molt amunt, tenia fred a les galtes i, si mirava cap a terra, les cases del poble, els arbres i les persones em semblaven joguines en miniatura.
Vaig travessar petits rastres de núvols i, quan ja pensava que el cordill del globus no aguantaria més, l’explorador de plàstic em va introduir dins una massa blanca gegant que semblava un gelat de nata. Per fi, vam sortir a la part superior del núvol. Era meravellós, com una pista d’esquí irregular, il·luminada intensament pel sol i… plena de gent! Tot i que esperava trobar-m’hi lleons gegants, vaixells navegant entre el cotó fluix i dracs de llegenda, tothom semblava força normal malgrat la forta exposició al sol.
De sobte, el globus del nen explorador va petar i jo vaig precipitar-me cap al núvol amb la sort que, un cop vaig arribar a la seva superfície, vaig rebotar com en un llit elàstic. Tothom va girar-se cap a mi i va envoltar-me enmig d’ovacions i cops amigables a l’espatlla.
—Benvinguda! —va dir un d’ells, de pell molt morena i vestit d’esquiador—. Que vens de baix?
Vaig assentir i es va produir un murmuri de sorpresa i expectació.
—I digues, què hi ha? Estàvem debatent sobre si són formigues amb cap de lleó, arbres que en comptes de branques tenen fum o escarabats que jeuen a la gespa per mirar els nostres núvols.
Davant la meva incapacitat per respondre, el noi va xiular i, tot seguit, va aparèixer un gos equipat amb una armilla que va gratar el núvol a gran velocitat fins a fer-hi un sot profund. Tots ens vam apropar al forat i, a través d’ell, vam albirar els pares i la gent del poble, desdibuixats per la llunyania, que prenien el sol quan els núvols els concedien una escletxa.
—Qui de nosaltres tenia raó? —va insistir l’esquiador.
Em va saber greu fer malbé totes les suposicions i fantasies que aquell regne dels núvols tenia dipositades en el misteriós món d’allà a baix. Els nuvícoles tenien el mateix dret que els terrícoles a somiar.
—Tots heu encertat, perquè a la terra tan aviat hi pots trobar formigues amb cap de lleó com arbres plens de branques de fum i escarabats prenent el sol.
Segons va semblar, la resposta havia satisfet a tothom. Vaig passar una estona amb els meus nous companys tot tastant el gelat de núvol i jugant a llençar boles de núvol fins que el cel es va tenyir de gris. Quan va començar a ploure, el noi esquiador em va indicar que m’agafés molt fort a una gota que fos grossa i, d’aquesta manera, em vaig precipitar fins al turó.
—Eres aquí!
El pare em va agafar pel braç i em va arrossegar fins a sota d’un arbre perquè la pluja no ens mullés.
Deja una respuesta