Cada dia l’Ahmed arriba al poble en bici. L’aire fresc i verge de bon matí li acarona els cabells i l’olor de les moreres l’embafa. Mentre l’Abdul duu el manillar, ell no deixa de pensar en l’Aisha i en Tariq, i en com els agrada córrer amunt i avall amb la bicicleta que comparteixen a Islamabad.
L’Abdul i l’Ahmed es van conèixer en un curs d’espanyol a Barcelona. Junts se sentien com si conservessin una petita porció de la casa que havien deixat lluny, molt lluny. Van decidir obrir el seu propi supermercat. Aixequen les persianes cada dia a les 8 del matí. L’Ahmed posa el play a l’últim disc de Nancy Ajram i endreça llaunes, ampolles i congelats.
Se sent en pau quan entren els primers clients del dia, els qui han incorporat el supermercat a la seva ruta assossegada de diari, cafè amb llet i comprar el pa. L’Ahmed sap quan arriben els clients més fidels, i cada dia a la mateixa hora treu del forn les baguettes cuites, les posa en una bossa de paper i, amb un somriure, els avisa que vagin amb compte, que cremen.
Tot sovint va mirant el rellotge, esperant que arribi la una per anar cap a l’ordinador de la caixa. Com cada dia, parlarà per Skype amb els seus fills i, com sempre, notarà aquell nus a la gola.
– Aisha, Tariq. Ja heu tornat de l’escola?
A l’Ahmed se li trenca la veu quan parla.
Quina història tan bonica i tan trista al mateix temps.
A mi també se m’ha posat un nus a la gola
Moltes gràcies!! 🙂
Una petita joia. Com sempre!
Gràcies lectora fidel!! 😛 Ens veiem molt aviat espero!