Girar a la segona estrella a la dreta, voltant cap a l’alba; entrar al cau d’un conill que es converteix en pou, abalançar-se amb un carro cap a l’andana nou i tres quarts de l’estació de King’s Cross, saltar dins els quadres que pinten al terra els pintors londinencs, fer girar el pom d’un llit de matrimoni, entrar a un armari molt més fons del que podria semblar a simple vista o donar-se un cop al cap mentre casa teva vola pels aires per culpa d’un tornado que ha arribat a Kansas. Són les portes als móns imaginaris.
De camins, drasseres i accessos per arribar als móns fantàstics n’hi ha una infinitat. Si no que li preguntin a Peter Pan i Wendy, Alícia, Harry Potter, Mary Poppins, la bruixa novata, els quatre nens de ‘Cròniques de Nàrnia’ o Dorothy i Totó. Tots ells van acabar coneixent una ruta cap a aquests móns fantasiosos, segurament imaginaris, plens de perills per a qualsevol protagonista, i d’entretingudes aventures per a qualsevol espectador.
Els móns fantàstics que canvien les lleis de la gravetat, fan parlar objectes inanimats i converteixen en fets plausibles que un animal escupi foc o que una persona voli just després d’haver ressuscitat, representen l’ànsia d’evasió que tots hem experimentat en algun moment, la transgressió que suposa donar la volta a totes les normes i les lleis que convertiexen en rutina el nostre dia a dia i el punt exòtic que adquireixen els paisatges i els personatges dels nostres somnis.
El que sembla evident és que si necessitem buscar móns al fons del mar, més enllà de l’horitzó o dintre dels quadres, si necessitem la fantasia, en definitiva, és perquè el nostre món presenta carències difícilment salvables. A vegades resulta avorrit o injust. Tothom qui creua la línia que separa realitat i fantasia en té algun motiu: o detesta que l’obliguin a fer-se gran o necessita obtenir alguna lliçó que amb la rigidesa educativa mai hagués assolit.
Un exemple nostrat el trobem a »El bosc’, un relat d’Albert Sánchez Piñol. Amb la barreja d’humor irònic i de surrealisme que imbueix moltes de les seves històries, ‘El bosc’, que no deixa de ser una ínfima pineda de 9 arbres, se situa a la zona del Matarraña en plena Guerra Civil espanyola. Un home amb orígens carlins que té el privilegi de disposar de propietats heretades en forma de terres per conrear es veu obligat a fugir per l’acossament dels anarquistes del poble.
L’escapatòria la troba al trist bosquet que hi ha al bell mig de les seves terres, on per la nit hi apareix una fosforescència per on es pot introduir i anar a parar a un món paral·lel.
Tots aquests exemples ens demostren la necessitat que tots tenim de mantenir un cert contacte amb la fantasia i la ficció. Des de petits que cultivem aquesta relació. Construïm cabanes, ens fem amics de personatges invisibles, fem viure milers d’aventures a les nostres joguines, ens deixem dur per contes, llibres i pel·lícules…
Vist això, potser valdria la pena trobar altres accessos als móns possibles a la nostra vida quotidiana. Potser la nevera amaga quelcom? O aquell racó de la casa pel qual mai passem? I aquella carretera que sempre ens trobem de camí a la feina però per la qual mai hem conduït?
Deja una respuesta