Els intentem fer palpables amb el cotó fluix; els passem per sucre i ens els mengem ben caramelitzats; els renyem quan ens tapen el sol; els temem quan es tornen negres i rondinaires i creiem que podem tocar-los quan ens posem al seu nivell durant un viatge. Però per sobre de tot, els núvols, tan llunyans, tan propers, desperten la nostra imaginació. Podem estar estressats, acaparats, tristos o feliços pel món que ens envolta, però sempre podem alçar la mirada i, sobre un fons blau, ells ens observen majestuosos i tranquils, desplaçant-se amb més o menys velocitat segons els capricis del vent. Veïns d’un barri amb dos carrers molt separats, ells ens observen i, és clar, nosaltres els observem a ells i ens imaginem dracs i vaixells i elefants que s’evaporen al bell mig del cel. Els núvols, i la relació d’admiració que ens hi uneix, poden representar perfectament les dues cares d’allò que ens envolta. La cara A és la que diu que el vent, l’atmosfera i la calor modelen el vapor i formen núvols que poden ser cúmulus o cirrus, entre d’altres. Però la cara B és aquella que vol creure que el cel ens està explicant històries èpiques d’una altra època i que dibuixa formes com el fumador que deixa anar anelles de fum. Es tracta de les dues vessants clàssiques que adquireixen tot el que ens envolta. Una és la vessant científica, seriosa, demostrable, i l’altra és la mitològica, la dels relats i, en definitiva, la de la ficció. Les dues van de la mà i porten segles i més segles convivint per explicar-nos la natura, la política, la societat… Està demostrat que les dues cares ens són imprescindibles. Sense la ciència encara arrossegaríem nosaltres els carros, però tampoc sabem renunciar a les bones històries.
Per què estimem, per què ens costa llevar-nos, per què som tan diferents, per què hi ha guerres, per què sempre acabem corrent per agafar el tren, per què sempre ens deixem el paraigües a tot arreu, per què els ordinadors es fan vells tan aviat? Són qüestions grans i petites, però totes elles les podem mirar de tantes maneres com persones som. Per això, aquest nou bloc intentarà ser un petit joc per observar la realitat amb un prisma de ficció i per parlar de ficció des de la realitat. A vegades la millor manera de tocar de peus a terra és començar a volar.
Enhorabona Robert!
M’alegro que t’hagis decidit a crear un blog 😉
El teu primer és molt bonic i literari. T’aniré seguint per veure què ens expliques des del teu prisma.
Una abraçada,
Sabrina
Enhorabona Robert!
M’alegro que t’hagis decidit a crear un blog
El teu primer post és molt bonic i literari. T’aniré seguint per veure què ens expliques des del teu prisma.
Una abraçada,
Sabrina
Moltes gràcies Sabrina! I gràcies també per la teva ajuda en el blog i en la vida. Jo també et vaig seguint al teu blog!;)
Seguiré aquest petit joc!!
Gràcies Alba! Ens veiem aviat!
Simplement deliciós ^^. Estic impacient per a que em facis volar amb nous posts.
Gràcies Patri! 🙂 Jo també vull anar seguint els teus posts, o sigui que estem en ciber-contacte! (i no ciber). Que vagi molt bé!