Viure en unes clavegueres i passar les tardes menjant pizza. Agafar el cotxe i començar a córrer perquè avanci, tot i que després els peus quedin negres i amb durícies. Obrir l’armari i trobar, en una filera perfecta, una col·lecció d’uniformes foscos idèntics els uns amb els altres: una cap negra, un antifaç acabat en dues punxes… Endur-se els dits índex i cor al front i fer, com qui no vol la cosa, un canvi de lloc instantani, amb la seguretat que, si les coses es torcessin més del compte, la resurrecció sempre seria una possibilitat. Anar a fer el cafè amb aquells amiguets menuts i plens de blaus que viuen al fons del bosc, en unes casetes construïdes a l’interior dels bolets. Resistir les envestides dels romans quan insisteixen a dominar el món. Mullar-se amb aigua freda i convertir-se en noia; passar per aigua calenta i tornar a ser noi. Que un bon dia, al melic, ens aparegui un plec, i que el plec vagi agafant forma de butxaca, i que d’ella en puguem extreure casquets voladors, portes màgiques i altres aparells molt útils extrets d’un basar xinès. Demanar dos desigs a un homenot blau i que a l’hora de formular el tercer, l’alliberem de la seva presó ancestral. Córrer fins a la porteria amb la pilota als peus, parar-nos, pensar sobre els rivals, tornar a córrer, parar-nos de nou, reflexionar sobre la vida en general, tornar a córrer, veure com s’acaba el capítol i en comença un de nou, començar a veure a l’horitzó la porteria rival, plantar-se al davant, reflexionar, xutar, marcar un gol, guanyar el partit. És fascinant la valuosa col·lecció de móns i universos que des que som ben petits, van entrant i germinant al nostre cervell a través de la petita pantalla i, sense que ens n’adonem, van formant part de les nostres vides.
Deja una respuesta