El tortuós camí cap als somnis

Nina és una noia jove, treballadora, dedicada exclusivament a la dansa, que es mira el món de puntetes tant a la companyia on treballa com a casa, on també disposa d’un petit racó per seguir practicant sota la mirada atenta de la seva mare. La protagonista de la pel·lícula Black Swan és perseverant, perfeccionista i prodigiosa, però alhora és ambiciosa, dèbil i està posseïda per la seva feina. Ho faria tot per triomfar, perquè tants anys d’esforç i de durícies a la punta dels peus arribin a bon port. Un cas semblant és el de l’actriu Eva Harrington d’All about Eve (Joseph L. Mankiewicz). Ella també és ambiciosa i fa servir mètodes poc convencionals per convertir-se en una diva de la interpretació. Totes dues estrelles estan separades per 60 anys de la història del cinema, tot un abisme, però desprenen la mateixa sensació agredolça (molt més agre que dolça, segurament) que envolta la fama i l’èxit i que discuteix el regne del somni americà, del mite de la Ventafocs, i de totes les altres històries de la meritocràcia amb les quals, qui més qui menys, tothom ha somiat alguna vegada.

L’esperança pot ser un al·licient per a la vida, i somiar en l’èxit, en la consecució d’allò que ens proposem, no té per què ser negatiu. El problema arriba quan volem que els somnis es facin realitat i que, per tant, deixin de ser somnis, amb tot allò d’ideal que tenen. Per força, quan volem traslladar el món oníric on tot és possible i on desapareixen les lleis de la lògica, al món real, al del dia a dia, el del despertador a les 7 del matí, el de les bones i les males notícies, tot apunta que haurem de pagar alguna mena de penyora pel camí. Aquestes dues pel·lícules en són un bon exemple. La qüestió és que, si el camí cap als somnis ens ha de suposar un autèntic malson, val realment la pena? Perquè mentre fem la nostra travessia èpica cap als nostres desigs, els dies van corrent, i el somni fet realitat té tots els números de ser molt més efímer que el tortuós camí.

No és que vulgui fer una defensa aferrissada del conformisme o la resignació, però sí que crec que els somnis, els grans objectius vitals, no ens haurien d’encegar ni de fer-nos pagar excessius peatges. Al final, segurament arribarem a un entremig de somni i realitat improvisat, no planificat, que no té per què estar malament. Al cap i a la fi, la felicitat només és un estat d’ànim que no depèn del que aconseguim, sinó de la percepció que tenim d’allò que hem aconseguit i del que encara aspirem a tenir.