El barri atrapat entre el mar i la guerra

‘Memòria d’uns ulls pintats’ (Empúries) és el primer pas que el cantautor Lluís Llach fa des del món de la música i la poesia cap al terreny de la ficció en forma de novel·la, i el resultat obtingut, que va ser publicat el passat mes de febrer, és notable i recull característiques de l’artista com la sensibilitat per les paraules i el compromís social envers els autoritarismes i la injustícia. I és que la novel·la transcorre entre el naixement de la Segona República (1931) i els primers anys de la dictadura franquista. Tot i no obviar els errors del bàndol republicà, Llach es posiciona amb aquest sense complexos i presenta el període com un viatge en què s’enfonsa tot un món d’esperança on la cultura es veia com una oportunitat d’ascens social i semblava que els tres ítems de la Revolució Francesa (llibertat, igualtat i fraternitat) s’anessin conquerint poc a poc. “Sóc una persona de postguerra. La meva educació estava vinculada a la gent que va viure la Guerra Civil i després, quan vaig viure pseudoexiliat a París, vaig estar en contacte amb la gent de l’exili”, va confessar Lluís Llach per explicar la temàtica del seu llibre.

Una història d’amor accelerada, atropellada, frenada i, en definitiva, alterada per culpa del trauma de la Guerra Civil Espanyola s’ha erigit com un gènere cinematogràfic i literari propi que tan aviat hem trobat a sèries i pel·lícules com a llibres. Aleshores, què aporta de nou l’obra de Lluís Llach?

En primer lloc, l’amor que explica la història del cantautor gironí no és pas la típica trama entre una noia de la burgesia i un noi d’origen humil, sinó que parla de dos nois, en Germinal i en David, l’Amic i l’Amat, dos bons amics de tota la vida, que tenen l’un per l’altre un sentiment que els costa definir i que, de fet, aprenen a definir de maneres diverses al llarg del llibre. És un amor etern i que canvia de vestimenta al llarg de tota una vida. Potser, aquest canvi de pell és l’única fórmula que permet que l’amor sigui etern. La història l’explica en els nostres temps un Germinal d’edat avançada a un director de cinema, curiosament anomenat Lluís, que està cercant una bona història per fer una pel·lícula.

En segon lloc, el marc de la República i de la Guerra Civil, un període d’idealistes i cruels, és un marc que permet portar uns personatges al límit però, més enllà d’això, la història presenta prou particularitats per ser diferent respecte a les altres del seu gènere. Per exemple, passa al barri humil de la Barceloneta, que es compara des del principi amb l’Amarcord de Federico Fellini, amb una col·lecció de personatges emblemàtics que no només moren a causa de la guerra, sinó que també viuen i es resignen aixoplugats sota la frase “podria ser pitjor” mentre el seu voltant s’enfonsa. La sensació de vida que Llach dota al barri és, segurament, un dels punts forts de ‘Memòria d’uns ulls pintats’. La Barceloneta també és una barriada atrapada entre el mar des d’on arribava l’aviació feixista i la ciutat que cremava després dels bombardejos i que anava perdent la moral al llarg dels tres anys de guerra.

Lluís Llach parla de la degradació dels ideals de la República i del poble humil. Fa servir imatges simbòliques com la de l’Escola del Mar, una institució pedagògica que apostava perquè els nens experimentessin i aprenguessin de forma activa, per exemple anant a descobrir la mar des d’una barca. El centre de fusta va ser destruït durant un bombardeig l’any 1938.

Aquesta ressenya va ser publicada al web Culturamas.