Colòmbia: molt més que la inseguretat

Els dies abans d’agafar l’avió, la idea d’anar a Colòmbia genera un neguit inevitable. Són molts anys de bombardejos informatius sobre guerrilles, FARC, màfies de la droga, segrestos, assassinats i guerra, i l’ombra del capo Pablo Escobar encara és molt allargada. El país està fent grans esforços per treure’s de sobre aquestes lloses i atraure el turisme i la inversió estrangera, però és molt difícil desenganxar-se d’una etiqueta, prou que ho sabem nosaltres amb el flamenc, els toros i la siesta. La millor recepta per desmuntar estereotips sempre és plantar-te a l’ull de l’huracà. I així és com després d’alguns problemes amb l’escala a Miami (errors informàtics del departament d’Immigració de la primera –o segona–  potència mundial), vaig arribar a Bogotá el 24 de juny convidat per la Ruth i la Silvia, una amiga espanyola i una colombiana, que viuen allà.

I la primera sorpresa: en 15 dies de viatge, no em vaig sentir insegur en cap moment. En realitat, és el regne de les armes el qui ha imposat el clima de tranquil·litat, ja que les enormes diferències socials d’un país fortament estratificat encara fa impossible la cohesió i la situació real de seguretat. Al centre històric de Bogotá, al barri de la Candelaria, s’hi veuen grups de soldats molt joves sostenint metralladores ben vistoses i dissuasives. Diuen les guies turístiques i els habitants de la ciutat que a la nit, quan els soldats marxen, a la zona ja no es respira tanta tranquil·litat. A Colòmbia, la seguretat és un bé nacional que els seus habitants volen preservar. Actualment llocs com Bogotá comencen a ser lliures després de la inversió en exèrcit que va fer l’expresident Álvaro Uribe (2002-2010) i que va permetre no haver de témer constantment per cotxes bombes i alliberar de la guerrilla les carreteres que comuniquen Bogotá amb altres zones del país. Fins llavors, la capital era, per a molta gent, una presó d’on era massa perillós sortir. En senyal d’agraïment a l’exèrcit, els conductors saluden els soldats amb el dit polze fent OK quan se’ls troben a la carretera.

Malgrat aquesta millora notable, durant la meva estada a Bogotá, hi va haver dos atemptats simultanis en forma de paquets bomba que no van provocar morts però van neguitejar els mòbils amb trucades de preocupació. Fa molt poc aquests fets eren massa comuns i el record encara és recent. Un dels temes preferits d’alguns dels taxistes que vam conèixer a Bogotá era la creixent tensió que tornava a la capital. Les negociacions de pau entre el govern Santos i les FARC a La Habana no passen pel seu millor moment de popularitat.

Seguretat al marge, Bogotá és una ciutat caòtica. El tràfic pot ser exasperant a determinades hores, com per exemple a les sis de la tarda, just quan les ràdios del país emeten l’himne nacional coincidint que molta gent surt de la feina i agafa el cotxe. Aprofitant les retencions, o els trancones, com diuen els colombians, apareixen venedors ambulants que ofereixen finestra per finestra assortiments molt variats i originals. O persones que, a canvi d’una propina, es converteixen en guàrdies urbans improvisats i tallen per uns instants el trànsit d’un carrer amb prioritat perquè tu puguis passar. Altres negocis alternatius són els carrets, omnipresents a la ciutat, que venen llaminadures, aperitius i minuts per parlar a través d’un celular lligat amb un cordill.

El museu de Botero, l’escultor de les formes grasses, les vistes des de Monserrate (amb una Moreneta a la seva església), el Museu de l’Or que explica l’ús de l’orfebreria que feien les civilitzacions precolombines, la casa de la independència, les diverses construccions de la Candelaria amb reminiscències dels típics patis andalusos i els restaurants del barri d’Usaquén són alguns dels atractius de la capital de Colòmbia.

Un altre tret que caracteritza la ciutat és la inestabilitat del seu temps. Vaig ser testimoni de com un dia assolellat i de màniga curta es convertia en només 3 minuts en una jornada fosca, boirosa i plujosa de cafè amb llet. És curiosa la relació dels colombians amb el seu clima. En ser un país tropical, no té estacions, només una temporada més seca i una altra plujosa. Per tant, si les estacions no van a Mahoma, Mahoma va a les estacions. Els bogotans que s’ho poden permetre fan escapades de cap de setmana o vacances a zones més o menys properes del país on el clima dista molt de l’ambient fresc de la capital.

D’aquesta manera, vam tenir oportunitat de baixar en cotxe per la serralada andina oriental fins arribar a l’ambient calorós, humit i ple de fruites i mosquits de Girardot. Concretament vam estar al condominio d’El Peñón, una urbanització de luxe on el principal mètode de transport eren els carros de golf i on fa anys solien relaxar-se mafiosos de la droga en xancletes. A la sortida de la urbanització s’imposa un gran edifici abandonat que havia estat una clínica de cirurgia estètica que, segons em van explicar, feien servir els delinqüents per canviar-se el rostre. A Girardot vam veure un partit de la Copa América, el Colòmbia-Argentina, i vam comprovar la passió i el patriotisme dels colombians, abillats massivament amb samarretes grogues.

De tornada a Bogotá vam sopar a l’Andrés Carne de Res, un lloc de moda que és restaurant i discoteca alhora i on es poden degustar algunes de les especialitats de la cuina colombiana: l’arepa (una mena de crep feta amb massa de blat de moro), l’ajiaco (caldo molt aromàtic), l’explosiva bandeja paisa i el dolç arequipe. Tot això amb permís de les fruites i els deliciosos jugos, que són motiu d’orgull per als colombians. Tant és així que les fruites protagonitzen diverses expressions populars com no dar papaya (no ostentar riquesa per no provocar que et robin) o tenir guayabo (ressaca).

La següent parada va ser la freda Tominé, des d’on vam visitar la llacuna de Guatavita, on deia la llegenda que es trobava El Dorado. Per al poble precolombí dels muïsques, l’aigua era sagrada perquè allargava la vida, de manera que els indígenes realitzaven cerimònies en què anaven fins al centre de la llacuna amb una embarcació i hi llençaven peces d’orfebreria com a ofrena als seus déus. Quan els europeus colonitzadors ho van descobrir, van fer tot el possible per desguassar la llacuna i fer-se amb l’or. Els temps canviaven i el que va esdevenir realment sagrat era l’or i no pas l’aigua. El guia d’aquesta visita no era gaire amant dels espanyols…

De Tominé vam desplaçar-nos a l’agradable clima semidesèrtic i de suaus turons de Villa de Leyva. És un poble encantador de cases amb estil colombí, balcons florits, carrers empedrats i patis interiors que amaguen restaurants encisadors amb acolorides cadires de fusta. Villa de Leyva és un lloc per gaudir del descans i la gastronomia.

Abans de tornar a Bogotá vam tenir l’oportunitat de visitar la mastodòntica catedral subterrània de Zipaquirá, construïda l’any 1987 a 180 metres sota terra en una mina de sal. Malgrat que la mena de parc temàtic construït en el seu interior desprestigia l’espectacularitat d’aquesta meravella arquitectònica, el treball de la pedra i els jocs de llum per representar escenes bíbliques resulten espectaculars.

A Bogotá vam agafar un avió cap a Cartagena de Indias, situada al Mar Carib. La ciutat compta amb un centre emmurallat cuidat, benestant i molt turístic, i el barri decadent de Getsemaní, escantellat però alhora vibrant per la rumba omnipresent. La calor allà era enganxifosa i obligava a buscar el mar a tothora, però la platja en una zona tan turística com aquesta és una cosa semblant a un centre comercial. El simple fet de gaudir d’un racó d’ombra costa 12.000 pesos. Un cop asseguts sota l’ombra a la platja de Bocagrande, s’interposaven constantment entre nosaltres i el mar venedors de begudes, sucs, macedònies, còctels de gambes, gorres i massatges. A un d’aquests venedors li vam demanar que ens portés en llanxa a la illa de Tierrabomba que teníem davant nostre. Allà vam gaudir de paisatges caribenys, on no faltaven les palmeres que s’inclinaven cap al mar, i vam observar l’skyline de Cartagena dominat per gratacels d’apartaments i hotels.

Durant la nostra estada a Cartagena també vam tenir l’oportunitat de visitar les illes del Rosario en una llanxa abarrotada de gent i no gaire segura. Durant una de les parades de l’embarcació van sortir de l’aigua uns nens que ens demanaven que tiréssim monedes al mar perquè ells les recollissin amb la boca. També vam capbussar-nos en els esculls de coral davant l’illa que havia estat propietat de Pablo Escobar, i vam menjar un saborós peix fregit i arròs de coco en la massificada i popular Playa Blanca.

Vaig marxar de Colòmbia amb una sensació agredolça: la satisfacció d’haver conegut molts racons i costums que em resultaven del tot estranys i d’haver passat uns dies esplèndids, i la convicció que, en realitat, només havia pogut conèixer una petita part d’un país enormement divers en climes, paisatges, cultures i, per desgràcia, possibilitats de prosperar.