La molsa imita les herbes, les plantes i els turons del paisatge; el suro fa de Betlem perquè el nen Jesús pugui néixer al costat dels pares i del bou i l’ase, i el paper d’alumini zigzagueja pel mig del decorat com si fos un riu amb molta aigua. Si volem que els Reis Mags puguin lliurar l’encens, l’or i la mirra, els haurem de col·locar un pont d’aquests que venen a les fires de Santa Llúcia, i per acabar-ho d’adobar, podem plantar-hi tot de pastorets bucòlics amb les galtes enrojolades. Però enmig d’aquesta estampa, o més aviat en un racó que alguns intenten tapar amb la molsa i altres apropar com més millor al lloc del naixement, trobarem una figura ajupida, amb barretina i amb la cara probablement vermella, però no pas per una voluntat bucòlica. Sí, sí, estem parlant del caganer. I és que per aquestes dates de Nadal ens entestem tots plegats a disfressar els carrers i les cases amb llums, arbres o mitjons de colors verd i vermell, però tampoc podem deixar de banda l’element escatològic de les festes. Potser hi ha qui pensa que aquest representant del Nadal li pot treure glamour al Naixement, però fa el pessebre més nostre i és tot un símbol de la fertilitat (si no que li preguntin al Tió), tot i que actualment actui contra les ordenances de moltes poblacions del país amb els seus actes olorosos.
T’has deixat les boles de paper de diari que fan de muntanyes on posar-hi la molsa… i els àngels que guien els pastors. També aquell tros de paper blau fosc amb estels de color plata, i l’estrella que mai aconseguim enganxar correctament al Betlem i cada matí trobem al terra. A casa meva fèiem nevar la nit del 24 perquè els pastorets trobessin el paisatge enfarinat el matí de Nadal…
Fa anys que no faig pessebre, i ara me n’adono, ho enyoro.
Ostres, és veritat, amb els polvos talco! I ja, la cosa més currada del món, amb les llums que haurien d’anar a l’arbre, col·locades entre la molsa. Jo també ho enyoro… aquest any no en fem, però tots els ninotets estan en una capseta esperant una altra ocasió.