El cas curiós d’un robot-traductor

Tot tafanejant per internet, aquesta tarda he estat experimentant amb el traductor de Google, un d’aquests avenços de la tècnica humana que s’emmarquen en el procés de googlelització del món, un fenomen que permet pensar en qualsevol paraula, teclejar-la al cercador de Google (és clar), afegir-li les sis lletres màgiques (a saber, G-O-O-G-L-E) i trobar en uns instants una aplicació informàtica feta a mida, sense la qual és incomprensible que l’espècie humana hagi sobreviscut durant tants segles.Continue reading →

Un dia com avui

Que la història és un company indispensable en el viatge cap al futur que es diu present i que ens serveix per comprendre qui som, d’on venim i què volem ser és una afirmació que està més o menys acceptada i que explica la importància d’alguns moviments com el de la recuperació de la memòria històrica. En els últims dies, a més, he trobat dos exemples en el terreny de la ficció que vénen a asseverar aquest lligam fortíssim entre l’ahir i l’avui. El primer és un llibre de Tracy Chevalier anomenat El blau virginal (La Magrana) que explica dues històries en paral·lel que tenen lloc a França: una es desenvolupa a l’actualitat i presenta a Ella, una llevadora nord-americana que s’instal·la a Europa per acompanyar el seu marit arquitecte i intenta integrar-se i arrelar a la seva nova terra; mentre que l’altra succeeix al segle XVII, en plena confrontació entre el catolicisme i el protestantisme, on una dona, la Isabelle, també busca l’acceptació de la seva forma de ser, ja que, per començar, ha d’amagar-se uns cabells vermells plens de vivacitat. Les dues històries estan finament unides per un parentesc llunyà entre les dues protagonistes, per la voluntat d’ambdues de ser acceptades en situacions molt diferents i per un color blau que Ella descobreix en somnis i que Isabelle contempla en un vestit prohibit per la intolerància religiosa.Continue reading →

Lisbeth Salander i el magnetisme dels personatges

Tot llegint sobre la versió americana que el director David Fincher està realitzant de la trilogia Millenium d’Stieg Larsson, he corroborat l’enorme força que té el seu personatge més destacat, la Lisbeth Salander, que estarà interpretada per l’actriu Rooney Mara (la xicota de Mark Zuckerberg a la pel·lícula The Social Network). Probablement, aquesta hacker amb tics violents, sense capacitat per relacionar-se, amb un cos anorèctic ple de tatuatges i d’arracades i amb un caràcter sorrut, sigui un dels millors personatges que ha donat la ficció en els últims temps. La Lisbeth Salander també té una vessant més que positiva, com la seva memòria fotogràfica o el seu afilat sentit de la justícia, carregat de valors, però segurament l’atractiu del personatge siguin, precisament, les seves carències. A més, és com si la forma que Larsson li va donar al llarg de les seves novel·les s’hagi convertit en un motlle, un clàssic, i no és estrany que ara ens trobem rèpliques de la Salander a la televisió, o que fins i tot alguna persona coneguda ens hi recordi per algun petit detall.Continue reading →

Al racó del pessebre

La molsa imita les herbes, les plantes i els turons del paisatge; el suro fa de Betlem perquè el nen Jesús pugui néixer al costat dels pares i del bou i l’ase, i el paper d’alumini zigzagueja pel mig del decorat com si fos un riu amb molta aigua. Si volem que els Reis Mags puguin lliurar l’encens, l’or i la mirra, els haurem de col·locar un pont d’aquests que venen a les fires de Santa Llúcia, i per acabar-ho d’adobar, podem plantar-hi tot de pastorets bucòlics amb les galtes enrojolades. Però enmig d’aquesta estampa, o més aviat en un racó que alguns intenten tapar amb la molsa i altres apropar com més millor al lloc del naixement, trobarem una figura ajupida, amb barretina i amb la cara probablement vermella, però no pas per una voluntat bucòlica. Sí, sí, estem parlant del caganer. I és que per aquestes dates de Nadal ens entestem tots plegats a disfressar els carrers i les cases amb llums, arbres o mitjons de colors verd i vermell, però tampoc podem deixar de banda l’element escatològic de les festes. Potser hi ha qui pensa que aquest representant del Nadal li pot treure glamour al Naixement, però fa el pessebre més nostre i és tot un símbol de la fertilitat (si no que li preguntin al Tió), tot i que actualment actui contra les ordenances de moltes poblacions del país amb els seus actes olorosos.

Els vells amics de la infància

Viure en unes clavegueres i passar les tardes menjant pizza. Agafar el cotxe i començar a córrer perquè avanci, tot i que després els peus quedin negres i amb durícies. Obrir l’armari i trobar, en una filera perfecta, una col·lecció d’uniformes foscos idèntics els uns amb els altres: una cap negra, un antifaç acabat en dues punxes… Endur-se els dits índex i cor al front i fer, com qui no vol la cosa, un canvi de lloc instantani, amb la seguretat que, si les coses es torcessin més del compte, la resurrecció sempre seria una possibilitat. Anar a fer el cafè amb aquells amiguets menuts i plens de blaus que viuen al fons del bosc, en unes casetes construïdes a l’interior dels bolets. Resistir les envestides dels romans quan insisteixen a dominar el món. Mullar-se amb aigua freda i convertir-se en noia; passar per aigua calenta i tornar a ser noi. Que un bon dia, al melic, ens aparegui un plec, i que el plec vagi agafant forma de butxaca, i que d’ella en puguem extreure casquets voladors, portes màgiques i altres aparells molt útils extrets d’un basar xinès. Demanar dos desigs a un homenot blau i que a l’hora de formular el tercer, l’alliberem de la seva presó ancestral. Córrer fins a la porteria amb la pilota als peus, parar-nos, pensar sobre els rivals, tornar a córrer, parar-nos de nou, reflexionar sobre la vida en general, tornar a córrer, veure com s’acaba el capítol i en comença un de nou, començar a veure a l’horitzó la porteria rival, plantar-se al davant, reflexionar, xutar, marcar un gol, guanyar el partit. És fascinant la valuosa col·lecció de móns i universos que des que som ben petits, van entrant i germinant al nostre cervell a través de la petita pantalla i, sense que ens n’adonem, van formant part de les nostres vides.

Estar als núvols

Els intentem fer palpables amb el cotó fluix; els passem per sucre i ens els mengem ben caramelitzats; els renyem quan ens tapen el sol; els temem quan es tornen negres i rondinaires i creiem que podem tocar-los quan ens posem al seu nivell durant un viatge. Però per sobre de tot, els núvols, tan llunyans, tan propers, desperten la nostra imaginació. Podem estar estressats, acaparats, tristos o feliços pel món que ens envolta, però sempre podem alçar la mirada i, sobre un fons blau, ells ens observen majestuosos i tranquils, desplaçant-se amb més o menys velocitat segons els capricis del vent. Veïns d’un barri amb dos carrers molt separats, ells ens observen i, és clar, nosaltres els observem a ells i ens imaginem dracs i vaixells i elefants que s’evaporen al bell mig del cel. Els núvols, i la relació d’admiració que ens hi uneix, poden representar perfectament les dues cares d’allò que ens envolta. La cara A és la que diu que el vent, l’atmosfera i la calor modelen el vapor i formen núvols que poden ser cúmulus o cirrus, entre d’altres. Però la cara B és aquella que vol creure que el cel ens està explicant històries èpiques d’una altra època i que dibuixa formes com el fumador que deixa anar anelles de fum. Es tracta de les dues vessants clàssiques que adquireixen tot el que ens envolta. Una és la vessant científica, seriosa, demostrable, i l’altra és la mitològica, la dels relats i, en definitiva, la de la ficció. Les dues van de la mà i porten segles i més segles convivint per explicar-nos la natura, la política, la societat… Està demostrat que les dues cares ens són imprescindibles. Sense la ciència encara arrossegaríem nosaltres els carros, però tampoc sabem renunciar a les bones històries.

Per què estimem, per què ens costa llevar-nos, per què som tan diferents, per què hi ha guerres, per què sempre acabem corrent per agafar el tren, per què sempre ens deixem el paraigües a tot arreu, per què els ordinadors es fan vells tan aviat? Són qüestions grans i petites, però totes elles les podem mirar de tantes maneres com persones som. Per això, aquest nou bloc intentarà ser un petit joc per observar la realitat amb un prisma de ficció i per parlar de ficció des de la realitat. A vegades la millor manera de tocar de peus a terra és començar a volar.