La vida del bernat ermità

L’axioma que diu que la vida és curta el vaig tenir molt clar des del principi; amb aquell que diu que de vida només n’hi ha una, en canvi, mai m’hi vaig acabar de sentir identificada. Els primers 30 anys de la meva vida vaig ser una persona gris i correcta, d’aquelles que fan passes amb cura que els seus peus trepitgin només les petjades anteriors, les que van gravar els avis que van viure la guerra o els pares emprenedors que van atrevir-se a muntar una empresa, per tal de no fer noves marques sobre la sorra. Als 11 anys, quan feia pocs mesos que els pares em donaven llibertat per sortir sola a jugar al carrer, vaig conèixer un noi del barri, cabells despentinats, crostes de ferides als genolls i un tirador sortint discretament per la butxaca dels pantalons curts i desgastats. Aquell noi entremaliat que cada cop que arribava a una cruïlla s’arrambava a la paret per espiar si pel carrer perpendicular circulava un dels seus enemics que no eren conscients de ser-ho, aviat va esdevenir un rebel sense causa que expressava la seva fúria contra la societat donant gas a una moto que sempre havia estat vella  i omplint la zona de fum negre. A força de parlar, de discutir-nos i de fer-nos confessions, aquell noi i jo ens vam enamorar i, després que complís el servei militar i desballestés la seva motocicleta, va acabar entrant a un prestigiós bufet d’advocats mentre jo prenia el relleu de la mare com a dependenta d’una merceria.

Quan teníem 21 anys, ens vam casar per l’església. La mare plorava i el pare li feia copets a l’esquena al meu marit, amb aquell trist orgull patriarcal d’haver fet un home del que només era un nen sense envergadura moral, com si aquella metamorfosi no hagués estat simplement producte de l’evolució natural de les coses. Als 23 anys ja va arribar la Marina i, per si aquella trajectòria no era encara prou convencional, als 25 anys va néixer el seu germanet, el Pol. Recordo que les fotos d’aquella època quedaven ben boniques: tots quatre allà plantats amb els nostres somriures lluents i amb uns pentinats d’allò més anacrònics. Per què vaig llençar totes les fotografies? Ara em faria gràcia fer-los un cop d’ull.

Reconec que aquella vida em va fer feliç. Almenys dos o tres anys. Però cada vegada que alguna d’aquelles tietes llunyanes i desconegudes que apareixien de sobte sabent moltes més coses de la meva vida que jo mateixa, em repetia que “de vida només n’hi ha una”, se’m congelava el somriure i tot em provocava vertigen. Aleshores em venia a la memòria el bernat ermità.

Des de ben petita, m’agradava passar tardes senceres a la platja. La meva posició preferida era allà on les onades ja havien trencat i feien esforços per llepar una porció cada vegada més gran de la platja. M’asseia allà i enfonsava les mans a la sorra. Aleshores movia les puntes dels dits per intentar diferenciar les pedres i els cargols. I en aquell punt, molt de tant en tant, apareixien els bernats ermitans. Com admirava i segueixo admirant aquells crustacis que tant s’assemblen als crancs! Com que tenen un cos dèbil i tou, aquests animalons carronyers han d’anar a buscar les closques d’altres animals, com els mol·luscs morts. Primer comproven amb les pinces si la casa és habitable i, si tenen sort, l’ocupen com si aquella closca hagués estat seva de tota la vida. Allò els protegeix dels atacs dels predadors i els permet emmagatzemar aigua per respirar fins que es traslladen de nou.

Cada cop que observava la casa que havíem comprat amb el meu marit, tota de totxo, arrelada al terra amb un ciment a prova de bombes, de parets rotundes i definitives, m’adonava de com era de diferent respecte a la casa lleugera i eternament provisional dels bernats ermitans. Sempre que arribava a aquella conclusió, em costava de respirar.

Un bon dia, vaig anar a comprar una maleta enorme a uns grans magatzems i em vaig convertir definitivament en un bernat ermità. A la nit, quan a casa tots dormien, vaig omplir la valisa amb roba, fotografies, documentació i alguna cosa per menjar, i vaig fugir de casa. Mai més no vaig tornar; tampoc a la merceria. De fet, amb la clarividència del dia següent, vaig sospitar que, per ser un bon bernat ermità, havia de llençar les fotografies i la documentació a un contenidor per tornar a començar. I així ho vaig fer.

Mai sabré fins a quin punt aquell trencament havia estat perjudicial per al desenvolupament dels meus fills. La meva opinió és que els vaig fer un favor posant-los en front de la provisionalitat de la vida i dels canvis. Segurament, creixerien amb una dolorosa espina clavada al llom que els recordaria al llarg dels anys que tot el que tenien era un miratge, que sempre que ho volguessin, podrien reconquerir una part de llibertat que els permetria de començar de nou.

Almenys, així ho havia fet jo. Vaig decidir, amb el mateix convenciment que el que em portava a devorar llibres i pel·lícules per mirar de perdre’m els menys possibles abans de morir, que també volia assaborir altres vides, com més millor. Com un bon bernat ermità, havia de buscar una nova closca per convertir-la en el meu dia a dia. Tot vagant pel carrer mentre m’allotjava a un hotel amb un nom que no era fals, sinó que era nou, vaig anar observant la vida cronometrada de diverses persones per poder-me colar a través de les seves escletxes. Gràcies a l’observació i als rumors que corrien d’una banda a l’altra, vaig descobrir que a l’àtic d’un bloc d’edificis proper a l’hostal hi vivia una vella amargada que es negava a sortir de casa i que, amb aquest objectiu suïcida, havia anat perdent lligams amb el món exterior. Un bon dia, vaig decidir entrar a la seva closca. Tot i les seves reticències inicials, la dona va acabar tolerant-me cada dia perquè li fes el cafè i li expliqués anècdotes d’una vida que m’anava inventant sobre la marxa. Allò només era una forma de guanyar temps per descobrir quines eren les manies, els costums i els petits capricis d’aquella dona: pelar mongetes davant el televisor, mirar al carrer per entre els forats de les persianes venecianes, canviar de lloc els quadres i els marcs de fotos cada dos per tres… Per fi, després de tres mesos de sacrifici, la vella va expirar i, aprofitant que ningú no la trobava a faltar, vaig poder-la enterrar a un bosc dels afores per instal·lar-me tranquil·la a la seva closca, la seva pell, la seva vida.

Però aviat em va cansar aquella nova rutina on el màxim sotrac era haver de lidiar amb venedors d’enciclopèdies i testimonis de Geovà desmoralitzats. Com els bernats ermitans que van engreixant i creixent i, tot d’una, noten com la closca que havien ocupat els queda petita, vaig decidir anar a buscar altres vides. Sé que algú podria pensar que la meva empresa consistia realment a robar identitats, però l’única cosa que feia era reemplaçar-les i donar-los la llibertat perquè elles també es reencarnessin en altres existències.

Quan em vaig interessar per l’intens dia a dia d’una executiva amb la sang freda que no tenia ni fills ni parella, vaig fer tots els possibles per entrar a treballar a la seva empresa, i un cop dins, la meva obsessió va ser la de pujar graons a la companyia i la d’anar acumulant alguns dels seus comesos per fer-la a ella cada cop més prescindible, fins que vaig aconseguir ocupar el seu càrrec i vaig sentir, per fi, que havia penetrat a la closca de la seva vida. Abans de convertir-me en qui sóc ara mateix, vaig fer el mateix amb una prostituta, una actriu i una mare de família semblant a la que jo mateixa havia sigut.

En total, vaig ser Enriqueta, Catalina, Marga, Judith i Carme. Però he de confessar que cap d’aquelles vides no em va arribar a omplir més d’unes poques setmanes. Per molt que la rutina d’una executiva estigués plena d’incentius, que una actriu hagués d’encarnar papers dispars o que una prostituta conegués mil formes de gemegar amb persones diferents, tard o d’hora m’abordava la sensació subtil que la monotonia li anava menjant terreny a la possibilitat de la sorpresa. Cada dia, quan sonava el despertador, una insignificant i imperceptible llosa muntava sobre les meves parpelles i la meva esquena i em feia un xic més difícil desvetllar-me, llevar-me i viure dins la meva closca amb il·lusió. El cafè de bon matí es feia cada cop més necessari per tirar endavant mentre l’empenta cedia terreny. Sense adonar-me’n, m’estava convertint en una addicta a canviar de closca.

La sensació de cremar una vida i de convertir-la en cendra, per després obrir els ulls com un nounat i ressuscitar en un altre cos, en un altre horari, en una altra forma de ser i de veure el món, era altament balsàmica. Per això ara, quan et miro mentre dorms i respires compassadament i m’adono que aquest cop acomiadar-me de tu no serà gens fàcil, em copeja un reguitzell de dubtes. Finalment em decideixo. Em poso uns texans i la brusa de la nit anterior, encenc el gas i, sense fer soroll, surto a la nit còmplice acompanyada de la meva maleta cada cop més hipotrofiada, perquè a cada nova etapa tinc menys coses per endur-me. Sóc conscient que pel camí he deixat una bona munió de proves que la policia assaborirà com relíquies d’un crim imperfecte: els cabells nàufrags del coixí, les empremtes als fogons de la cuina, les fotografies que ens hem fet juntes aquest temps, el rastre dels meus llavis sobre la teva pell… Però res d’això em preocupa. Ben al contrari, quan més hi penso més il·lusió m’envaeix. Al cap i a la fi, encara no he viscut mai la vida d’una presidiària condemnada per assassinat.

5 comentarios

    1. Moltes gràcies, Silvia! M’alegro que t’hagi agradat 🙂 Ara que ho dius, sí que tendeixo una mica als finals tristos. Mai m’ho havia plantejat, però realment me va el drama. Una abraçada, guapa!!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.