Deia Hitchcock que, abans d’arribar al cop d’efecte final de la història, l’autor havia de ser generós amb la informació que donava al públic. Coneixent els fets millor que els propis personatges, l’espectador o lector es sentia més partícip de la història i sentia l’ànsia d’intervenir-hi. Probablement, el capítol de la sèrie Merlí que la setmana passada va clausurar la segona temporada a TV3 hauria fet trempar el geni del suspens.
El capítol 13 de Merlí tenia tots els números per posar la cirereta del pastís a una temporada irregular que havia perdut el factor sorpresa i havia proposat algunes trames tancades amb precipitació o previsibilitat, com la del professor malalt d’Alzheimer, la relació intergeneracional del Pol o la marxa del Bruno a Roma. En l’últim capítol de la temporada, els alumnes del centre Àngel Guimerà organitzaven una festa de Nadal nocturna i furtiva a les instal·lacions de l’institut. Era l’ocasió idònia per resoldre, o embolicar més amb la vista posada en la tercera temporada, els assumptes amorosos pendents. Com en tota festa, els comentaris, els moments de reflexió etílica i les confessions més interessants es donaven cita al bany, en aquest cas el de les noies. La porta d’un dels lavabos portava tota la nit tancada. Insistentment els joves de l’institut, beguts i excitats per la festa, es fixaven en la porta i deduïen que estava tancada perquè la cisterna del lavabo estava sent reparada.
Els protagonistes de la sèrie no havien tingut l’oportunitat de veure l’escena prèvia (atenció, spoiler!) en què la Coralina, la directora de l’institut i dolenta oficial de la temporada per la seva forma tirànica de portar el timó de l’escola i d’humiliar professors i alumnes sense distincions, havia intentat arreglar la cisterna elevada d’aquell lavabo amb la mala sort que aquesta s’havia desprès de la paret i li havia caigut al cap. Al llarg del capítol, els alumnes feien bromes macabres sobre la professora menys popular del centre i només nosaltres, els espectadors, patíem perquè no sabíem si la Coralina era morta o estava malferida i ningú no la descobria.
Tot sovint, per si hi havia algun espectador despistat, la càmera ens enfocava la Coralina inconscient, per després tornar, gairebé a l’instant, a la frivolitat més absoluta de la festa. El contrast entre unes escenes i les altres, la tensió perquè el cos de la directora estava a punt de ser descobert en més d’un moment del capítol, la incertesa sobre el seu estat i el fet que el personatge hagués estat cruel sense treva i que, per tant, l’espectador no sabés com s’havia de sentir davant la seva desgràcia fortuïta, feien entrar el públic de ple en la trama del capítol i l’interpel·laven quasi constantment.
El comiat de la segona temporada de Merlí va complir de dalt a baix una de les tàctiques de suspens infal·libles i lògiques que Alfred Hitchcock va confessar a Truffaut durant les converses entre els dos directors que donarien lloc al llibre de culte El cinema segons Hitchcock. El mestre Hitchcock deia així:
“Existeix una clara diferència entre suspens i sorpresa i, malgrat això, moltes pel·lícules confonen els dos conceptes contínuament. T’explicaré a què em refereixo. Ara estem tenint una petita xerrada innocent. Posem per cas que hi ha una bomba sota aquesta taula entre nosaltres. No passa res i de sobte, «Boom!», hi ha una explosió. El públic està sorprès, però abans d’aquesta sorpresa, ha presenciat una escena absolutament ordinària, sense cap més importància.
Ara imaginem-nos una situació de suspens. La bomba està sota la taula i el públic ho sap, provablement perquè ha vist l’anarquista que l’ha col·locada. El públic és conscient que la bomba detonarà a la una en punt i en el decorat hi ha un rellotge. El públic pot veure que falta un quart d’hora per a la una. Amb aquestes condicions, la mateixa conversa inòccua es torna fascinant perquè el públic participa en l’escena. L’audiència està desitjant advertir els personatges de la pantalla: «Vostès no haurien d’estar parlant de coses tan trivials. Hi ha una bomba a sota de vostès i que està a punt d’esclatar!».
En el primer cas hem donat al públic quinze segons de sorpresa en el moment de l’explosió. En el segon cas li hem ofert quinze minuts de suspens».
Si la intriga posa l’èmfasi en el què passarà i els personatges tenen la mateixa informació que els espectadors, fet que afavoreix la sorpresa i el neguit, el suspens es centra en el com passarà: ens avança una informació important, encara desconeguda per als protagonistes, que modifica la nostra forma d’interpretar tot el que succeeixi fins que allò surti a la llum: la bomba a punt de detonar, el cos de la Coralina… En realitat, les dues estratègies ens poden atrapar en la mesura que ens plantegen una pregunta: «què?» en el primer cas, i «com?» en el segon cas.
Per acabar-ho d’arrodonir, el capítol 13 de Merlí estava dedicat al filòsof Boeci i la seva concepció de l’atzar. La roda de la fortuna o l’infortuni dictava que la cisterna colpegés el cap de la Coralina quan aquesta estava disposada a impedir que el protagonista de la sèrie, Merlí, seguís a l’institut el curs següent, després de descobrir que havia robat uns exàmens l’any anterior. Com l’anell de Match Point (Woddy Allen) que havia pogut caure a una banda o l’altra de la barana amb efectes contraposats per al futur del professor de tennis, la cisterna va afavorir en Merlí. En conèixer-se la tragèdia, la sensació al centre Àngel Guimerà era que, després d’aquell sacrifici, la vida a l’institut podia seguir, i potser una mica millor.
Deja una respuesta