Els cinc minuts de Picasso

Diu una de les anècdotes més conegudes del pintor Pablo Picasso que un dia una dona li va demanar un retrat i ell va completar l’esbós en només cinc minuts. Va dir que el valor d’aquella obra era de milers de dòlars. La dona no ho va voler acceptar. “Només li ha dedicat cinc minuts!”, es va queixar. Davant d’això, Picasso va respondre que, en realitat, per a aquella creació aparentment improvisada li havia calgut tota una vida més cinc minuts. Sense totes les experiències, tècniques, corrents pictòriques, quadres acabats i sense finalitzar, èpoques blaves i roses, viatges, amants i guerres, com hauria estat capaç de fer aquelles quatre ratlles per compondre un retrat aparentment atrafegat?

L’autor d’una altra frase enormement usada en el decàleg d’artistes i creadors (“La inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant”), ens recorda en l’episodi del dibuix fet a corre-cuita no només la importància que poden arribar a tenir els cinc minuts en les nostres vides (no en va, les unitats més grans per mesurar el temps, per mesurar vuitanta anys de vida, es composen de sèries encadenades de cinc minuts seguits de cinc minuts que persegueixen cinc minuts més que precedeixen els cinc minuts següents), sinó també que les persones ens composem de totes aquelles vivències del nostre passat que, com en un trencaclosques, van completant l’enigma de la nostra personalitat.

O sense abandonar el terreny de l’art (ni el terreny dels tòpics d’autoajuda, tot sigui dit), som un llenç en blanc on hi aboquem amors, baralles, amistat, alegries, tristeses, rancors, pors i aspiracions per acabar pintant el nostre quadre i reconèixer-nos un dia davant del mirall. Per tant, per què estudiar una llengua estrangera mig morta? Per què decidir-nos a última hora a fer un viatge que no està gaire ben planificat i ves a saber com acabarà? Per què robar un petó a aquella persona tan especial? Per què estudiar una carrera sense sortides laborals? Per què fer teatre, atletisme o paracaigudisme? Per què convertir la nostra vida en una performance cubista amb vivències fragmentades en mil bocins que ens van forjant amb una lògica de perspectiva múltiple? Perquè, com potser ens hagués dit Picasso, un dia (o cada dia) arribaran cinc minuts decisius en què totes aquestes peripècies vitals ens conduiran a prendre una decisió única i a crear un nou capítol de la nostra vida.

5 Comments

  1. Esta anécdota me recuerda al chiste aquel de un ingeniero que va a reparar una máquina muy sofisticada. La dichosa maquinita tenía en vilo a toda la empresa, con los 1000 trabajadores parados. Llega el ingeniero, aprieta una tuerca y le dice al empresario, ‘son seis mil euros’. Y el jefe: ‘¡seis mil euros! ¡Pero sí sólo ha apretado una tuerca de nada!’. El otro con aplomo contesta: ‘Sí, señor, una tuerca. Pero con las miles de tuercas que tiene el aparato el mérito está en apretar la correcta’.

Leave a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.