El darrer truc

aniversari

Sí, què passa? Porto tota la cara pintada de blanc i les conques dels ulls negres com les d’un corb. Hi ha algun problema? Em dic Alfred i sóc mag. Sóc capaç de trobar la carta exacta al lloc més insospitat, menjar sopa amb la cullera sense fer servir les mans, tallar cossos i tornar-los a unir i, amb el reciclatge professional obligat per la crisi, fins i tot puc parlar amb els difunts. Només hi ha un truc que sempre ha fugit de les meves possibilitats: que les noies no desapareguin del meu costat com per art de màgia. Sobretot l’Ariadna.

 

Ai l’Ariadna! Avui l’he tornat a veure després d’uns quants anys. He actuat a l’aniversari del seu fill, que en feia onze, i ella en té 43, els mateixos que jo. Amb un bagatge de tants aniversaris he corroborat que el moment més especial sempre arriba quan les espelmes s’han apagat, les veus s’han fos i tothom ha anat desapareixent. La taula encara està parada, plena d’embolcalls de regal, taps de suro i petjades de xocolata sobre els plats de plàstic. És enmig d’aquest cementiri de felicitat quan la festa sol deixar la seva conclusió final en algú.

 

En aquest cas, en l’Ariadna. Seu a la butaca davant la llar de foc amb un got de moscatell a la mà. Al seu costat hi ha una maleta. Quan m’hi apropo per acomiadar-me d’ella i li poso la mà a l’espatlla, m’adono que ha estat plorant i que es mira un full que reposa sobre la falda. Reconec el paper a l’instant; és el llistat de les 19 coses a fer a la vida que vam anotar quan teníem 19 anys i jo encara somiava que compartiríem el futur junts. M’adono que molt poques idees estan guixades. “I quan comença l’aventura, Alfred? Això no és el que jo volia”, em confessa.

 

Ella em mira fixament als ulls. El seu iris recupera per un moment el fervor al qual sempre havia volgut submergir-me, i noto que vol dir-me alguna cosa grossa, n’estic segur. De sobte, sentim els nens al pis de dalt, ella parpelleja i la seva mirada torna a ser la de qui no vol ser vista. Amb l’encanteri esvaït, em passo la mà per la cara i tota la pintura es corre dibuixant-me un rellotge de Dalí. Ella somriu i baixa la mirada. És el darrer truc de la nit.

 

 

2 comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.