Article
0 comment

Hitchcock/Merlí

Deia Hitchcock que, abans d’arribar al cop d’efecte final de la història, l’autor havia de ser generós amb la informació que donava al públic. Coneixent els fets millor que els propis personatges, l’espectador o lector es sentia més partícip de la història i sentia l’ànsia d’intervenir-hi. Probablement, el capítol de la sèrie Merlí que la setmana passada va clausurar la segona temporada a TV3 hauria fet trempar el geni del suspens.
[Read more]

Article
0 comment

Sempre ens quedarà ‘The Newsroom’

The Newsroom

Si la sèrie ‘Periodistas’ protagonitzada per José Coronado va poder despertar un cert interès, i fins i tot vocació, per la professió periodística ja fa més d’una dècada, ‘The Newsroom’ provoca sentiments contraposats a les persones que hem estudiat la carrera i portem més o menys anys al mercat laboral. La sèrie emesa per la cadena nord-americana HBO i creada pel prestigiós guionista Aaron Sorkin que està traient a la llum els capítols de la seva segona temporada provoca sensacions d’entusiasme (“sí, això és el que m’havien explicat que era el periodisme!”), desconcert (“com poden tenir aquesta capacitat constant d’olorar la notícia, de mantenir l’esperit crític, de trobar fonts qualificades, d’interpretar els fets, etc.?”), frustració (“no, això no és el que faig jo”) i tristor (“quants periodistes estan fent això i amb aquesta honestedat en el nostre entorn mediàtic?”).

[Read more]

Article
0 comment

Els vells amics de la infància

Viure en unes clavegueres i passar les tardes menjant pizza. Agafar el cotxe i començar a córrer perquè avanci, tot i que després els peus quedin negres i amb durícies. Obrir l’armari i trobar, en una filera perfecta, una col·lecció d’uniformes foscos idèntics els uns amb els altres: una cap negra, un antifaç acabat en dues punxes… Endur-se els dits índex i cor al front i fer, com qui no vol la cosa, un canvi de lloc instantani, amb la seguretat que, si les coses es torcessin més del compte, la resurrecció sempre seria una possibilitat. Anar a fer el cafè amb aquells amiguets menuts i plens de blaus que viuen al fons del bosc, en unes casetes construïdes a l’interior dels bolets. Resistir les envestides dels romans quan insisteixen a dominar el món. Mullar-se amb aigua freda i convertir-se en noia; passar per aigua calenta i tornar a ser noi. Que un bon dia, al melic, ens aparegui un plec, i que el plec vagi agafant forma de butxaca, i que d’ella en puguem extreure casquets voladors, portes màgiques i altres aparells molt útils extrets d’un basar xinès. Demanar dos desigs a un homenot blau i que a l’hora de formular el tercer, l’alliberem de la seva presó ancestral. Córrer fins a la porteria amb la pilota als peus, parar-nos, pensar sobre els rivals, tornar a córrer, parar-nos de nou, reflexionar sobre la vida en general, tornar a córrer, veure com s’acaba el capítol i en comença un de nou, començar a veure a l’horitzó la porteria rival, plantar-se al davant, reflexionar, xutar, marcar un gol, guanyar el partit. És fascinant la valuosa col·lecció de móns i universos que des que som ben petits, van entrant i germinant al nostre cervell a través de la petita pantalla i, sense que ens n’adonem, van formant part de les nostres vides.