Article
6 comments

L’educació emocional d’Inside Out

Alegria i Tristesa són les entranyables protagonistes d’Inside Out.

Alegria i Tristesa són les entranyables protagonistes d’Inside Out.

Inside Out (Del revés) és, en la meva opinió, la millor pel·lícula de Pixar. Toy Story va canviar la història del cinema per la seva proposta d’animació digital al servei d’una trama tendra i humana, Wall-E meravellava per la seva primera meitat pràcticament muda, Up emocionava amb aquells tres minuts màgics que servien per explicar una vida sencera, i totes les altres pel·lícules (Ratatouille, Buscando a Nemo, Monstruos SA, etc.) tenien punts de partida i trames difícils d’oblidar. Però en el cas d’Inside Out, destacaria la cinta sencera. Si hi hagués una fórmula matemàtica per construir una història d’animació que funcionés a la perfecció, Inside Out s’hi hauria apropat en equilibrar acció, humor, emoció, tristesa, etc.

[Read more]

Article
0 comment

Sempre ens quedarà ‘The Newsroom’

The Newsroom

Si la sèrie ‘Periodistas’ protagonitzada per José Coronado va poder despertar un cert interès, i fins i tot vocació, per la professió periodística ja fa més d’una dècada, ‘The Newsroom’ provoca sentiments contraposats a les persones que hem estudiat la carrera i portem més o menys anys al mercat laboral. La sèrie emesa per la cadena nord-americana HBO i creada pel prestigiós guionista Aaron Sorkin que està traient a la llum els capítols de la seva segona temporada provoca sensacions d’entusiasme (“sí, això és el que m’havien explicat que era el periodisme!”), desconcert (“com poden tenir aquesta capacitat constant d’olorar la notícia, de mantenir l’esperit crític, de trobar fonts qualificades, d’interpretar els fets, etc.?”), frustració (“no, això no és el que faig jo”) i tristor (“quants periodistes estan fent això i amb aquesta honestedat en el nostre entorn mediàtic?”).

[Read more]

Article
0 comment

El barri atrapat entre el mar i la guerra

ulls pintats

‘Memòria d’uns ulls pintats’ (Empúries) és el primer pas que el cantautor Lluís Llach fa des del món de la música i la poesia cap al terreny de la ficció en forma de novel·la, i el resultat obtingut, que va ser publicat el passat mes de febrer, és notable i recull característiques de l’artista com la sensibilitat per les paraules i el compromís social envers els autoritarismes i la injustícia. I és que la novel·la transcorre entre el naixement de la Segona República (1931) i els primers anys de la dictadura franquista. Tot i no obviar els errors del bàndol republicà, Llach es posiciona amb aquest sense complexos i presenta el període com un viatge en què s’enfonsa tot un món d’esperança on la cultura es veia com una oportunitat d’ascens social i semblava que els tres ítems de la Revolució Francesa (llibertat, igualtat i fraternitat) s’anessin conquerint poc a poc. “Sóc una persona de postguerra. La meva educació estava vinculada a la gent que va viure la Guerra Civil i després, quan vaig viure pseudoexiliat a París, vaig estar en contacte amb la gent de l’exili”, va confessar Lluís Llach per explicar la temàtica del seu llibre.

Una història d’amor accelerada, atropellada, frenada i, en definitiva, alterada per culpa del trauma de la Guerra Civil Espanyola s’ha erigit com un gènere cinematogràfic i literari propi que tan aviat hem trobat a sèries i pel·lícules com a llibres. Aleshores, què aporta de nou l’obra de Lluís Llach?[Read more]

Article
0 comment

Horror i comèdia per parlar de democràcia

Quins són els millors gèneres per parlar de la democràcia actual? Sobreviuen a moltes retines els fotogrames de les pel·lícules bèl·liques i les aventures patriòtiques on la democràcia encarna la idea abstracta i desdibuixada del bé, però poc sovint un llargmetratge o una obra teatral s’apropa al “poder del poble” a través de la comèdia i, el que resulta més sorprenent, de l’horror. Aquests dos gèneres que esdevenen grotescos són els escollits a Contra la democràcia, una proposta teatral escrita per Esteve Soler i dirigida per Carles Fernández Giua que es va estrenar el passat dimecres 29 a la Sala Beckett de Barcelona en el marc del Grec Festival de Barcelona. Una de les principals aportacions de l’obra és l’aposta pel gènere de l’horror, tota una declaració d’intencions que enllaça amb el moviment d’indignació del 15M contra el funcionament del sistema polític actual i que, paradoxalment, provoca més d’una situació hilarant al llarg de l’hora i quart que dura l’espectacle.[Read more]