Article
3 comments

La polsera de Murà

shattered glass

Davant del mostrador, el jove de cabells llargs, ulleres de pasta i posat desmanegat assenyala una acolorida polsera amb cristalls de Murà. La dependenta, poc més gran que ell, celebra la decisió amb un somriure, obre el calaix del mostrador i agafa la joia.

– Crec que alguna noia s’endurà avui una bona sorpresa –bromeja.

Ell diu que sí amb el cap i es ruboritza mentre la venedora posa la polsera dins una caixeta i rinxola una cinta de paper daurat amb l’ajuda d’unes tisores. Enganxa la serpentina d’or a la capsa i l’hi dóna al noi.

Surt dels grans magatzems a corre cuita mirant el rellotge i passant-se la mà per totes les butxaques de la caçadora i els pantalons com controlant que tot està en ordre.

Entra al cotxe que ha aparcat al descampat proper al centre comercial. És un Citroën C3 blau. Un Citroën C3 blau que 1 hora i 45 minuts més tard romandrà destrossat al voral de l’autopista del Vallès. Sobre la carrosseria blava ja es reflectiran les llums taronges de l’ambulància, i s’anirà apropant el so de les sirenes de policia, i milers de conductors atrapats en 3 quilòmetres de retencions maleiran no haver agafat la nacional mentre juguen al “veig veig” amb els fills. I només cinc minuts més tard, a la Teresa li caurà el plat de sopa perquè haurà sentit el telèfon i sospitarà, amb un sisè sentit de mare, que alguna cosa s’haurà capgirat per sempre.

[Read more]

Article
4 comments

Vint-i-cinc anys de pau

content

Veient l’ombra allargada de l’Antonio i el seu gos avançant per les pastures camí de la carretera, hom hauria dit que el vell Zalamero havia recobrat les forces i que un centelleig havia tornat a encendre els seus ulls foscos com l’eben. Però el poder de l’ombra de l’Antonio era només una concessió del sol que llanguia i projectava tot de formes punxegudes al peu del mont Carceu. Avançava amb passos curts i costosos, sostenint el pes d’una gepa alimentada per la pena. El seu fidel pastor va parar per recobrar forces. Amb setze anys, la seva musculatura ja no era la que havia mantingut a ratlla el ramat d’ovelles i una artrosis li feia arrossegar les potes de darrera. Amb un curiós gest de coqueteria, el gos raquític va seure calmosament i va llepar-se les potes. El vell Antonio l’esperava repenjat al seu bastó mentre murmurava alguna cosa inintel·ligible. Mastegava paraules en lleonès sabent que ningú no l’escoltava, paraules que es perdien per la comarca de Babia, però ell les pronunciava igualment com ho havia fet des de feia un quart de segle, cada cop que emprenia aquell camí agrest sortint de Piedrafita. Era l’any 1964. 25 anys de pau. 25 anys de vencedors. I de vençuts.

[Read more]

Article
2 comments

El darrer truc

aniversari

Sí, què passa? Porto tota la cara pintada de blanc i les conques dels ulls negres com les d’un corb. Hi ha algun problema? Em dic Alfred i sóc mag. Sóc capaç de trobar la carta exacta al lloc més insospitat, menjar sopa amb la cullera sense fer servir les mans, tallar cossos i tornar-los a unir i, amb el reciclatge professional obligat per la crisi, fins i tot puc parlar amb els difunts. Només hi ha un truc que sempre ha fugit de les meves possibilitats: que les noies no desapareguin del meu costat com per art de màgia. Sobretot l’Ariadna.

[Read more]