Article
2 comments

Torna el blog ‘La forma dels núvols’

nuvolpost

Després de més d’un any agafant pols, ha arribat l’hora de reprendre el blog La forma dels núvols, amb un nou disseny, un nou logotip i energies renovades per tornar a parlar dels punts de connexió que tenen la ficció i la realitat quan es fan servir l’una a l’altra: la ficció utilitza el que és palpable per experimentar amb móns possibles, mentre que la realitat sovint se serveix del llenguatge de la ficció per intentar dur a terme la difícil tasca d’explicar-se.

En realitat, recomenço La forma dels núvols pel plaer i l’efecte terapèutic que suposa escriure pel simple plaer d’escriure sobre allò que ens interessa. M’agradaria compartir aquest plaer i rebre en aquesta nova etapa del blog els vostres suggeriments, comentaris, crítiques i, per què no, col·laboracions, que ajudin a enriquir-lo i a intentar desxifrar, tots plegats, el secret dels núvols.

En aquesta nova etapa, també publicaré algun relat que m’agradaria compartir amb vosaltres. I per començar, avui mateix, estrenaré el nou blog amb un conte infantil on els núvols tenen un protagonisme molt especial.

Article
7 comments

Estar als núvols

Els intentem fer palpables amb el cotó fluix; els passem per sucre i ens els mengem ben caramelitzats; els renyem quan ens tapen el sol; els temem quan es tornen negres i rondinaires i creiem que podem tocar-los quan ens posem al seu nivell durant un viatge. Però per sobre de tot, els núvols, tan llunyans, tan propers, desperten la nostra imaginació. Podem estar estressats, acaparats, tristos o feliços pel món que ens envolta, però sempre podem alçar la mirada i, sobre un fons blau, ells ens observen majestuosos i tranquils, desplaçant-se amb més o menys velocitat segons els capricis del vent. Veïns d’un barri amb dos carrers molt separats, ells ens observen i, és clar, nosaltres els observem a ells i ens imaginem dracs i vaixells i elefants que s’evaporen al bell mig del cel. Els núvols, i la relació d’admiració que ens hi uneix, poden representar perfectament les dues cares d’allò que ens envolta. La cara A és la que diu que el vent, l’atmosfera i la calor modelen el vapor i formen núvols que poden ser cúmulus o cirrus, entre d’altres. Però la cara B és aquella que vol creure que el cel ens està explicant històries èpiques d’una altra època i que dibuixa formes com el fumador que deixa anar anelles de fum. Es tracta de les dues vessants clàssiques que adquireixen tot el que ens envolta. Una és la vessant científica, seriosa, demostrable, i l’altra és la mitològica, la dels relats i, en definitiva, la de la ficció. Les dues van de la mà i porten segles i més segles convivint per explicar-nos la natura, la política, la societat… Està demostrat que les dues cares ens són imprescindibles. Sense la ciència encara arrossegaríem nosaltres els carros, però tampoc sabem renunciar a les bones històries.

Per què estimem, per què ens costa llevar-nos, per què som tan diferents, per què hi ha guerres, per què sempre acabem corrent per agafar el tren, per què sempre ens deixem el paraigües a tot arreu, per què els ordinadors es fan vells tan aviat? Són qüestions grans i petites, però totes elles les podem mirar de tantes maneres com persones som. Per això, aquest nou bloc intentarà ser un petit joc per observar la realitat amb un prisma de ficció i per parlar de ficció des de la realitat. A vegades la millor manera de tocar de peus a terra és començar a volar.