Article
0 comment

La Tierra del Dragón de Truenos (1 de 3)

Namgyal Tsemo Gompa,

El viejo y sabio Yu meditaba con las piernas cruzadas sobre el pequeño peñón que coronaba la montaña. Una preciosa Gloria de Bután movió sus alas de mariposa, transitó de una flor a otra y luego revoloteó sobre su cabeza. Vecinos en un mismo cosmos, la naturaleza le amaba tanto como él adoraba a sus maravillas. Desde su refugio espiritual podía observar la vida apacible y agrícola de la aldea, de sólo siete familias, que se situaba a unos metros más abajo. Mediante la meditación, Yu canalizaba su energía hacia las construcciones de paja y adobe, las vacas que pacían en su masticación inagotable, los niños que correteaban con los pies descalzos y las mujeres que conversaban alrededor del templo. Yu se convertía en todos ellos por unos instantes y luego miraba al frente: un océano verde de abetos puros oxigenaba el paisaje hasta desvanecerse en los picos más altos de esa zona del Himalaya, en la Tierra del Dragón de Truenos. Sobre la cordillera del Himalaya que encrespaba la línea del horizonte, un sombrero de nubes negras lanzaba una tormenta iracunda sobre las cumbres nevadas. Los rugidos del dragón de las grandes montañas estremecían a los aldeanos, que se resguardaban en sus cabañas aconsejados por supersticiones milenarias. La tormenta era más fuerte que de costumbre. “Mal presagio”, pensó Yu. Justo después observó cómo los arbustos más cercanos a la aldea se iban moviendo revelando la llegada de algún visitante inesperado.

[Read more]

Article
5 comments

La vida del bernat ermità

Hermit Crab

L’axioma que diu que la vida és curta el vaig tenir molt clar des del principi; amb aquell que diu que de vida només n’hi ha una, en canvi, mai m’hi vaig acabar de sentir identificada. Els primers 30 anys de la meva vida vaig ser una persona gris i correcta, d’aquelles que fan passes amb cura que els seus peus trepitgin només les petjades anteriors, les que van gravar els avis que van viure la guerra o els pares emprenedors que van atrevir-se a muntar una empresa, per tal de no fer noves marques sobre la sorra. Als 11 anys, quan feia pocs mesos que els pares em donaven llibertat per sortir sola a jugar al carrer, vaig conèixer un noi del barri, cabells despentinats, crostes de ferides als genolls i un tirador sortint discretament per la butxaca dels pantalons curts i desgastats. Aquell noi entremaliat que cada cop que arribava a una cruïlla s’arrambava a la paret per espiar si pel carrer perpendicular circulava un dels seus enemics que no eren conscients de ser-ho, aviat va esdevenir un rebel sense causa que expressava la seva fúria contra la societat donant gas a una moto que sempre havia estat vella  i omplint la zona de fum negre. A força de parlar, de discutir-nos i de fer-nos confessions, aquell noi i jo ens vam enamorar i, després que complís el servei militar i desballestés la seva motocicleta, va acabar entrant a un prestigiós bufet d’advocats mentre jo prenia el relleu de la mare com a dependenta d’una merceria.

[Read more]

Article
3 comments

Tirupathamma Rakhi: “He passat pàgina, però també he recuperat moltes arrels”

Rakhi1

La jove poetessa Tirupathamma Rakhi, de 21 anys, ha publicat aquest any el recull de 74 poemes “Les relíquies daurades” (Germania), el seu primer llibre editat. La primera presentació es va celebrar al Vapor Badia de Sabadell a l’estiu i aquest dimecres ha estat el torn de la Biblioteca de Sant Quirze. Els poemes (els primers que la Rakhi crea en català) van ser escrits entre gener i finals de maig i estan dedicats a l’anterior relació sentimental d’aquesta quirzetenca d’origen hindú. Hi afloren amb força sentiments com l’amor, el patiment o la nostàlgia. “M’agrada molt la filosofia i la meva passa per observar la gent, veure com és la vida i viure al màxim tots els sentiments”, comenta. “A través dels versos pots conèixer-te i veure acords i desacords amb tu mateix. Descobreixes coses de tu que no sabies”. El poema que, segons ella, recull més aquest esperit és el de “Dolça pluja”.

[Read more]

Article
3 comments

La polsera de Murà

shattered glass

Davant del mostrador, el jove de cabells llargs, ulleres de pasta i posat desmanegat assenyala una acolorida polsera amb cristalls de Murà. La dependenta, poc més gran que ell, celebra la decisió amb un somriure, obre el calaix del mostrador i agafa la joia.

– Crec que alguna noia s’endurà avui una bona sorpresa –bromeja.

Ell diu que sí amb el cap i es ruboritza mentre la venedora posa la polsera dins una caixeta i rinxola una cinta de paper daurat amb l’ajuda d’unes tisores. Enganxa la serpentina d’or a la capsa i l’hi dóna al noi.

Surt dels grans magatzems a corre cuita mirant el rellotge i passant-se la mà per totes les butxaques de la caçadora i els pantalons com controlant que tot està en ordre.

Entra al cotxe que ha aparcat al descampat proper al centre comercial. És un Citroën C3 blau. Un Citroën C3 blau que 1 hora i 45 minuts més tard romandrà destrossat al voral de l’autopista del Vallès. Sobre la carrosseria blava ja es reflectiran les llums taronges de l’ambulància, i s’anirà apropant el so de les sirenes de policia, i milers de conductors atrapats en 3 quilòmetres de retencions maleiran no haver agafat la nacional mentre juguen al “veig veig” amb els fills. I només cinc minuts més tard, a la Teresa li caurà el plat de sopa perquè haurà sentit el telèfon i sospitarà, amb un sisè sentit de mare, que alguna cosa s’haurà capgirat per sempre.

[Read more]

Article
8 comments

Portades de La Razón que fomenten la convivència, la inclusió i l’orgull de sentir-se espanyol

2165122

Aquesta és una oda al bon periodisme. Al periodisme responsable i madur, contrastat, valent, rigorós, objectiu, fet des de la realitat del carrer i sense prejudicis, que no només informa, sinó que dóna les claus per interpretar l’actualitat tal com és, sense simplificacions ni manipulacions. Aquesta és una oda a Francisco Marhuenda, director del diari ‘La Razón’. Oh Paco. És un orgull per a tots nosaltres que un català, antigament professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, entre d’altres, sigui ambaixador de la nostra modesta regió com a màxim responsable d’una de les publicacions de més prestigi i seriositat d’Espanya. El seu paper està sent clau per afavorir el bon enteniment entre Espanya i Catalunya i no generar malentesos que només propiciarien la separació i la crispació. Algun dia s’haurà de fer justícia i Marhuenda no només haurà de rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca en la difusió de les tradicions, la cultura, la llengua i els moviments polítics de Catalunya en la seva convivència amb Espanya, sinó que també hauria d’optar a un Premi Nobel de la Pau almenys tan merescut com el de Barack Obama, pel seu esforç diari i encomiable a favor de la convivència.

[Read more]

Article
2 comments

VOLVO, el dia després

"Volvo, the day after". Quadre de Xavier Rodés que inspira aquest relat. http://cargocollective.com/xavierrodes

“VOLVO, the day after”. Quadre de Xavier Rodés que inspira aquest relat. http://cargocollective.com/xavierrodes

El dia que la Samantha Goodwind es va decidir per recuperar el cognom de soltera i abandonar la llar del carrer Victòria, el locutor de la NBC recomanava des dels primers raigs de sol que ningú agafés el cotxe aquell gèlid matí de febrer si no era estrictament necessari. “… Pot ser altament perillós”, va deixar de sentir la Samantha mentre feia un petó al Kevin i li remenava els cabells per últim cop. N’estava tant, del pare, aquell nen de crostes constants als genolls. Vés a saber si la recordaria a ella una dècada més tard, es va lamentar. Abans d’abandonar la casa per sempre més, va encendre un fogó per escalfar la tetera. [Read more]

Article
5 comments

Els cinc minuts de Picasso

Diu una de les anècdotes més conegudes del pintor Pablo Picasso que un dia una dona li va demanar un retrat i ell va completar l’esbós en només cinc minuts. Va dir que el valor d’aquella obra era de milers de dòlars. La dona no ho va voler acceptar. “Només li ha dedicat cinc minuts!”, es va queixar. Davant d’això, Picasso va respondre que, en realitat, per a aquella creació aparentment improvisada li havia calgut tota una vida més cinc minuts. Sense totes les experiències, tècniques, corrents pictòriques, quadres acabats i sense finalitzar, èpoques blaves i roses, viatges, amants i guerres, com hauria estat capaç de fer aquelles quatre ratlles per compondre un retrat aparentment atrafegat?[Read more]

Article
4 comments

Vint-i-cinc anys de pau

content

Veient l’ombra allargada de l’Antonio i el seu gos avançant per les pastures camí de la carretera, hom hauria dit que el vell Zalamero havia recobrat les forces i que un centelleig havia tornat a encendre els seus ulls foscos com l’eben. Però el poder de l’ombra de l’Antonio era només una concessió del sol que llanguia i projectava tot de formes punxegudes al peu del mont Carceu. Avançava amb passos curts i costosos, sostenint el pes d’una gepa alimentada per la pena. El seu fidel pastor va parar per recobrar forces. Amb setze anys, la seva musculatura ja no era la que havia mantingut a ratlla el ramat d’ovelles i una artrosis li feia arrossegar les potes de darrera. Amb un curiós gest de coqueteria, el gos raquític va seure calmosament i va llepar-se les potes. El vell Antonio l’esperava repenjat al seu bastó mentre murmurava alguna cosa inintel·ligible. Mastegava paraules en lleonès sabent que ningú no l’escoltava, paraules que es perdien per la comarca de Babia, però ell les pronunciava igualment com ho havia fet des de feia un quart de segle, cada cop que emprenia aquell camí agrest sortint de Piedrafita. Era l’any 1964. 25 anys de pau. 25 anys de vencedors. I de vençuts.

[Read more]

Article
2 comments

El darrer truc

aniversari

Sí, què passa? Porto tota la cara pintada de blanc i les conques dels ulls negres com les d’un corb. Hi ha algun problema? Em dic Alfred i sóc mag. Sóc capaç de trobar la carta exacta al lloc més insospitat, menjar sopa amb la cullera sense fer servir les mans, tallar cossos i tornar-los a unir i, amb el reciclatge professional obligat per la crisi, fins i tot puc parlar amb els difunts. Només hi ha un truc que sempre ha fugit de les meves possibilitats: que les noies no desapareguin del meu costat com per art de màgia. Sobretot l’Ariadna.

[Read more]