Article
0 comment

La La Fan

Escric en calent i amb els pèls de punta sortint de veure La La Land al cinema. Deia Shakespeare que estem fets de la mateixa matèria que els somnis, i els somnis i les persones somniadores són les protagonistes d’aquesta bonica simfonia en què Emma Stone vol una oportunitat com a actriu i Ryan Gosling vol obrir un local de jazz en el lloc que ara ocupa un bar de tapes i samba. La pel·lícula parla dels somnis que complim i dels que deixem escapar. Un exercici de romanticisme i de reivindicació de l’art que corre per les venes en un moment robotitzat de mètriques, SEO, SEM, ROI i altres bajanades en què l’art és un acte revolucionari si no es pot quantificar.

Des del pla seqüència antològic de la primera escena en ple embús d’entrada a Los Ángeles (“Another day of sun”) fins a la reivindicació dels bojos somiadors i artistes a “The fools who dream”, o la forma tan visual i convincent amb què Gosling transmet la passió pel jazz, i sense oblidar la preciosa escena que tanca el film i és una tempesta d’il·lusió i de sentiments reprimits, La La Land té el millor dels musicals clàssics i aprofita els números musicals per parlar-nos dels somnis d’avui. Al contrari del que em passa en algunes pel·lícules o obres d’aquestes característiques, en què tinc la sensació que m’he empatxat de cançons i quan sonen les primeres notes d’una peça penso “Oh, no! Una altra no”, aquí la gran majoria de números estan justificats i el muntatge, moviments de càmera i magnetisme dels protagonistes ajuden a entrar de ple en la lògica fantàstica general.

A La La Land la música empenta els personatges i els fa brillar. La banda sonora ens agafa en braços per les aixelles i ens impulsa cap al remolí de somnis que construeixen la pel·lícula. Els pètals cauen oportunament en els moments romàntics, una parella pot alçar-se a volar per ballar entre les estrelles i un pot ficar-se dins dels quadres en un viatge oníric i vibrant. Com li diu el personatge de Gosling al de Stone referint-se a l’obra de teatre que la noia ha escrit: és tot el món des de la teva habitació. Una bonica forma d’explicar el que és l’art i la creativitat que tots portem a dins.

Quan acaba La La Land, surts del cinema aparentment igual que quan havies entrat. Ets la mateixa persona amb els mateixos problemes, la mateixa feina i les mateixes petites frustracions. Però íntimament sents que t’has reconciliat amb aquella veu més o menys amagada que en les nits d’insomni et xiuxiueja: ep, per què no intentar-ho?

Deja un comentario

Required fields are marked *.