Article
12 comments

Colòmbia: molt més que la inseguretat

Vistes de la immensa Bogotá des del mirador de Monserrate.

Vistes de la immensa Bogotá des del mirador de Monserrate.

Els dies abans d’agafar l’avió, la idea d’anar a Colòmbia genera un neguit inevitable. Són molts anys de bombardejos informatius sobre guerrilles, FARC, màfies de la droga, segrestos, assassinats i guerra, i l’ombra del capo Pablo Escobar encara és molt allargada. El país està fent grans esforços per treure’s de sobre aquestes lloses i atraure el turisme i la inversió estrangera, però és molt difícil desenganxar-se d’una etiqueta, prou que ho sabem nosaltres amb el flamenc, els toros i la siesta. La millor recepta per desmuntar estereotips sempre és plantar-te a l’ull de l’huracà. I així és com després d’alguns problemes amb l’escala a Miami (errors informàtics del departament d’Immigració de la primera –o segona–  potència mundial), vaig arribar a Bogotá el 24 de juny convidat per la Ruth i la Silvia, una amiga espanyola i una colombiana, que viuen allà.

I la primera sorpresa: en 15 dies de viatge, no em vaig sentir insegur en cap moment. En realitat, és el regne de les armes el qui ha imposat el clima de tranquil·litat, ja que les enormes diferències socials d’un país fortament estratificat encara fa impossible la cohesió i la situació real de seguretat. Al centre històric de Bogotá, al barri de la Candelaria, s’hi veuen grups de soldats molt joves sostenint metralladores ben vistoses i dissuasives. Diuen les guies turístiques i els habitants de la ciutat que a la nit, quan els soldats marxen, a la zona ja no es respira tanta tranquil·litat. A Colòmbia, la seguretat és un bé nacional que els seus habitants volen preservar. Actualment llocs com Bogotá comencen a ser lliures després de la inversió en exèrcit que va fer l’expresident Álvaro Uribe (2002-2010) i que va permetre no haver de témer constantment per cotxes bombes i alliberar de la guerrilla les carreteres que comuniquen Bogotá amb altres zones del país. Fins llavors, la capital era, per a molta gent, una presó d’on era massa perillós sortir. En senyal d’agraïment a l’exèrcit, els conductors saluden els soldats amb el dit polze fent OK quan se’ls troben a la carretera.

Cèntric barri de la Candelaria.

Cèntric barri de la Candelaria.

Malgrat aquesta millora notable, durant la meva estada a Bogotá, hi va haver dos atemptats simultanis en forma de paquets bomba que no van provocar morts però van neguitejar els mòbils amb trucades de preocupació. Fa molt poc aquests fets eren massa comuns i el record encara és recent. Un dels temes preferits d’alguns dels taxistes que vam conèixer a Bogotá era la creixent tensió que tornava a la capital. Les negociacions de pau entre el govern Santos i les FARC a La Habana no passen pel seu millor moment de popularitat.

La plaça Bolívar acull, a part de milers de coloms, acull el Palau de la Justícia, la catedral i el Capitoli Nacional.

La plaça Bolívar acull, a part de milers de coloms, acull el Palau de la Justícia, la catedral i el Capitoli Nacional.

Seguretat al marge, Bogotá és una ciutat caòtica. El tràfic pot ser exasperant a determinades hores, com per exemple a les sis de la tarda, just quan les ràdios del país emeten l’himne nacional coincidint que molta gent surt de la feina i agafa el cotxe. Aprofitant les retencions, o els trancones, com diuen els colombians, apareixen venedors ambulants que ofereixen finestra per finestra assortiments molt variats i originals. O persones que, a canvi d’una propina, es converteixen en guàrdies urbans improvisats i tallen per uns instants el trànsit d’un carrer amb prioritat perquè tu puguis passar. Altres negocis alternatius són els carrets, omnipresents a la ciutat, que venen llaminadures, aperitius i minuts per parlar a través d’un celular lligat amb un cordill.

El museu de Botero, l’escultor de les formes grasses, les vistes des de Monserrate (amb una Moreneta a la seva església), el Museu de l’Or que explica l’ús de l’orfebreria que feien les civilitzacions precolombines, la casa de la independència, les diverses construccions de la Candelaria amb reminiscències dels típics patis andalusos i els restaurants del barri d’Usaquén són alguns dels atractius de la capital de Colòmbia.

Pati interior del Museu Botero que es troba al centre de Bogotá.

Pati interior del Museu Botero que es troba al centre de Bogotá.

Un altre tret que caracteritza la ciutat és la inestabilitat del seu temps. Vaig ser testimoni de com un dia assolellat i de màniga curta es convertia en només 3 minuts en una jornada fosca, boirosa i plujosa de cafè amb llet. És curiosa la relació dels colombians amb el seu clima. En ser un país tropical, no té estacions, només una temporada més seca i una altra plujosa. Per tant, si les estacions no van a Mahoma, Mahoma va a les estacions. Els bogotans que s’ho poden permetre fan escapades de cap de setmana o vacances a zones més o menys properes del país on el clima dista molt de l’ambient fresc de la capital.

D’aquesta manera, vam tenir oportunitat de baixar en cotxe per la serralada andina oriental fins arribar a l’ambient calorós, humit i ple de fruites i mosquits de Girardot. Concretament vam estar al condominio d’El Peñón, una urbanització de luxe on el principal mètode de transport eren els carros de golf i on fa anys solien relaxar-se mafiosos de la droga en xancletes. A la sortida de la urbanització s’imposa un gran edifici abandonat que havia estat una clínica de cirurgia estètica que, segons em van explicar, feien servir els delinqüents per canviar-se el rostre. A Girardot vam veure un partit de la Copa América, el Colòmbia-Argentina, i vam comprovar la passió i el patriotisme dels colombians, abillats massivament amb samarretes grogues.

Fins fa uns anys, a la luxosa urbanització d’El Peñón era possible topar-se amb capos de la droga.

Fins fa uns anys, a la luxosa urbanització d’El Peñón era possible topar-se amb capos de la droga.

De tornada a Bogotá vam sopar a l’Andrés Carne de Res, un lloc de moda que és restaurant i discoteca alhora i on es poden degustar algunes de les especialitats de la cuina colombiana: l’arepa (una mena de crep feta amb massa de blat de moro), l’ajiaco (caldo molt aromàtic), l’explosiva bandeja paisa i el dolç arequipe. Tot això amb permís de les fruites i els deliciosos jugos, que són motiu d’orgull per als colombians. Tant és així que les fruites protagonitzen diverses expressions populars com no dar papaya (no ostentar riquesa per no provocar que et robin) o tenir guayabo (ressaca).

La següent parada va ser la freda Tominé, des d’on vam visitar la llacuna de Guatavita, on deia la llegenda que es trobava El Dorado. Per al poble precolombí dels muïsques, l’aigua era sagrada perquè allargava la vida, de manera que els indígenes realitzaven cerimònies en què anaven fins al centre de la llacuna amb una embarcació i hi llençaven peces d’orfebreria com a ofrena als seus déus. Quan els europeus colonitzadors ho van descobrir, van fer tot el possible per desguassar la llacuna i fer-se amb l’or. Els temps canviaven i el que va esdevenir realment sagrat era l’or i no pas l’aigua. El guia d’aquesta visita no era gaire amant dels espanyols…

La llegendària llacuna de Guatavita inclou històries d’ofrenes, amor, or i espolis.

La llegendària llacuna de Guatavita inclou històries d’ofrenes, amor, or i espolis.

De Tominé vam desplaçar-nos a l’agradable clima semidesèrtic i de suaus turons de Villa de Leyva. És un poble encantador de cases amb estil colombí, balcons florits, carrers empedrats i patis interiors que amaguen restaurants encisadors amb acolorides cadires de fusta. Villa de Leyva és un lloc per gaudir del descans i la gastronomia.

Villa de Leyva és un poble tranquil, envoltat de turons suaus, que resulta ideal per gaudir de la gastronomia i la qualitat de vida.

Villa de Leyva és un poble tranquil, envoltat de turons suaus, que resulta ideal per gaudir de la gastronomia i la qualitat de vida.

Abans de tornar a Bogotá vam tenir l’oportunitat de visitar la mastodòntica catedral subterrània de Zipaquirá, construïda l’any 1987 a 180 metres sota terra en una mina de sal. Malgrat que la mena de parc temàtic construït en el seu interior desprestigia l’espectacularitat d’aquesta meravella arquitectònica, el treball de la pedra i els jocs de llum per representar escenes bíbliques resulten espectaculars.

A Bogotá vam agafar un avió cap a Cartagena de Indias, situada al Mar Carib. La ciutat compta amb un centre emmurallat cuidat, benestant i molt turístic, i el barri decadent de Getsemaní, escantellat però alhora vibrant per la rumba omnipresent. La calor allà era enganxifosa i obligava a buscar el mar a tothora, però la platja en una zona tan turística com aquesta és una cosa semblant a un centre comercial. El simple fet de gaudir d’un racó d’ombra costa 12.000 pesos. Un cop asseguts sota l’ombra a la platja de Bocagrande, s’interposaven constantment entre nosaltres i el mar venedors de begudes, sucs, macedònies, còctels de gambes, gorres i massatges. A un d’aquests venedors li vam demanar que ens portés en llanxa a la illa de Tierrabomba que teníem davant nostre. Allà vam gaudir de paisatges caribenys, on no faltaven les palmeres que s’inclinaven cap al mar, i vam observar l’skyline de Cartagena dominat per gratacels d’apartaments i hotels.

Cartagena de Indias.

Cartagena de Indias.

Durant la nostra estada a Cartagena també vam tenir l’oportunitat de visitar les illes del Rosario en una llanxa abarrotada de gent i no gaire segura. Durant una de les parades de l’embarcació van sortir de l’aigua uns nens que ens demanaven que tiréssim monedes al mar perquè ells les recollissin amb la boca. També vam capbussar-nos en els esculls de coral davant l’illa que havia estat propietat de Pablo Escobar, i vam menjar un saborós peix fregit i arròs de coco en la massificada i popular Playa Blanca.

Venedors de tot tipus converteixen la platja de Bocagrande de Cartagena de Indias en un mercat ambulant.

Venedors de tot tipus converteixen la platja de Bocagrande de Cartagena de Indias en un mercat ambulant.

Vaig marxar de Colòmbia amb una sensació agredolça: la satisfacció d’haver conegut molts racons i costums que em resultaven del tot estranys i d’haver passat uns dies esplèndids, i la convicció que, en realitat, només havia pogut conèixer una petita part d’un país enormement divers en climes, paisatges, cultures i, per desgràcia, possibilitats de prosperar.

Custodiat i netejat per soldats, el petit pont de Boyacá commemora una de les batalles decisives en la guerra que va donar la independència a Colòmbia.

Custodiat i netejat per soldats, el petit pont de Boyacá commemora una de les batalles decisives en la guerra que va donar la independència a Colòmbia.

12 Comments

  1. Molt interessant. Jo afegiria una cosa que em sembla molt important. Els preus de les mercaderies bàsiques és massa alt per a la majoria de la població. Qui pot passa a Veneçuela on el govern manté preus baixos per subvenció. Per exemple. La benzina a Veneçuela és quasi gratis, amb uns cèntims por comprar una bona quantitat de litres.

    Una altra cosa és la presència USA en el país. En la pràctica Colòmbia és una república bananera dels yankees.

    Reply

    • Estic d’acord amb tu. Els preus de vegades eren semblants als d’Espanya quan el sou mínim és de 250 euros… Moltes gràcies pel teu comentari!

      Reply

      • A tu per la informació. Aprofite per comentar-te un cas. Vaig conéixer a un xic colombià de Secundària. Li preguntí pel seu país i va dir-me que preferia Espanya perque podies caminar tranquil, que en Colòbia havies de mirar darrere per si algú et seguia. Ja fa anys, en els 90.

        Reply

        • Doncs sí,també em van explicar que als 90 sortir de casa era tota una aventura… El país ha millorat molt en aquest sentit, però és clar, vam evitar les zones més degradades o perilloses.

          Reply

  2. Molt interessant! Gràcies per permetre’ns endinsar-nos en la cultura del país, encara que siguiente en forma de relat 🙂 Sempre es bo veure diferentes cultures i estils de vida jejeje

    Reply

  3. robert,molt ben explicat,i dius que tens una sensacio de haber conegut poc el pais,es normal,un pais es molt gran per coneixer amb 15 dies,pero al memys t has tret aquesta sensacio d inseguretat,sempre i pots tornar.Dir te que aixo ja en pasa a la nostra regio i molt mes temps que i som.Gracies per donar nos una visio mes,una abrassada

    Reply

    • Tens raó Juanki, tot el que ens queda per conèixer de Catalunya! En realitat, això de que ens quedin moltes coses per conèixer i viure és molt motivador. Un bon motiu per llevar-se cada dia. Gràcies!! Una abraçada

      Reply

  4. Llegit amb calma com es mereixia. M’has traslladat per uns minuts lluny del sofà de casa. Sempre és un plaer escoltar (llegir) coses de llocs llunyans, diferents… Que mai se’ns acabin les coses per veure i conèixer. Un gran article Robert!

    Reply

    • Moltes gràcies, bonica, com sempre! Espero amb candeletes les teves notícies de Sri Lanka. El viatge a Berlín donarà almenys per 3 articles més, hem visitat coses molt molt interessants 🙂

      Reply

Deja un comentario

Required fields are marked *.